Misc 02/08/2020

Marta Pruna: “La solitud no em fa por, hi ha coses que només surten si estàs sol”

Entrevista a l'escultora Marta Pruna

i
Txell Bonet
3 min
L'escultora Marta Pruna

Als afores de Cervià de les Garrigues hi ha un camí sense asfaltar que va en paral·lel al riu Set. Porta cap a la casa, el museu i el taller de l’escultora Marta Pruna. S’hi va instal·lar fa 20 anys per pura casualitat després de viure a Àustria i Alemanya, d’on conserva un deix germànic en el parlar. “En una pastisseria de Montblanc em vaig comprar un croissant, i vaig veure l’anunci d’aquesta casa en una revista. Era ideal: estava aïllada, tenia l’espai i la llibertat per crear, per fer projectes que donen sentit a la vida. La natura contribueix a fer que el teu temps es normalitzi, que no estiguis agafada pel temps de la societat, en què, per posar un exemple, perds tanta estona aparcant. Tot això estressa, i no m’interessa. La solitud no em fa por, hi ha coses que només surten si estàs sol. Aquí és com Una cambra pròpia de Virgina Woolf, amb la sort que és molt més gran”.

De fet, tot i tenir un taller de quatre parets on resguardar-se a l’hivern, la majoria del temps la Marta treballa a l’aire lliure. Ara, a la vall de les Figueres de la Granadella, esculpeix amb la radial i un compressor de martell elèctric una gran pedra sorrenca per al projecte Oliverart. Una peça més que s’integrarà en el paisatge, com totes les que trobem fins a arribar a casa seva, recorrent aquest Camí dels 7 Sentits. És una manera d’entrar a poc a poc al seu univers. Entre pins i marges s’hi amaguen o apareixen a l’observació atenta figures humanes amb un punt primitiu que poden recordar els tòtems o l’art africà. “Diuen que soc figurativa abstracta. M’interessa l’ésser humà, una cara, un ull de vidre, una mirada”.

Som al seu porxo, des d’on veig moltíssimes peces escampades, o potser és cert que són elles les que em guaiten a mi. La Marta, tan calmada i tan prolífica. “El meu fill em diu que jo no sé parar, que sempre he de treballar. A la universitat, quan feia el doctorat, un amic em deia que jo em menjava les pedres. No és només ara amb la radial i fent el tall abrupte al moment, també quan ho feia amb la gúbia lentament, acabava una peça i en començava una altra. En els 5 anys de belles arts no em vaig atrevir a agafar la radial. Me l’oferien, però jo ho feia tot a mà, m’agradava el so i la música del treball amb la fusta, el toc-toc, potser perquè he tocat el cello i m’agrada l’òpera”.

Moltes influències artístiques li venen d’una mare també escultora però amb l’ofici de joiera. “De petita, jo la veia sempre d’esquena; estàvem les dues en silenci, ella treballant el relleu i jo dibuixant al costat, copiant obres d’enciclopèdies sobre Egipte i civilitzacions de fa més de 2.000 anys. Amb 6 anys ja li feia de model. Són coses que t’impregnen. I amb 10 anys vaig anar a Itàlia, i hi vaig tenir la revelació que jo ho faria diferent de ma mare. No em posaria d’esquena a treballar amb una lupa, no faria joies, jo volia llibertat. Ho tenia molt clar, i ho he aconseguit lentament. Les coses no són tan fàcils, però a poc a poc els camins es van fent més estrets, fins a arribar a fer el teu. Per a mi aquesta llibertat és un modus vivendi que ja no puc evitar”.

I va ser llavors, contemplant l’ Esclau rebel de Miquel Àngel, una peça de més de dos metres, que va decidir ser escultora. “Jo era molt més baixeta, i veia molt el bloc original del material. Em va impressionar molt més que el David, que és perfecte; però aquesta perfecció jo no la busco, busco que se sentin coses, i aquest esclau no està acabat, i alhora és una peça del final de la vida, i que explica l’existència. L’art és efímer, és una pretensió massa arrogant voler fer una cosa acabada. Les peces no s’acaben mai, sempre hi podràs fer alguna cosa més. Quan dius prou? És com amb la poesia, has de saber parar per dir allò just, sense decoracions superficials, per tocar un ésser humà”.

stats