Marta Gili deixa la direcció del Jeu de Paume de París

En 12 anys, la barcelonina ha situat aquest centre dedicat a la imatge entre els imprescindibles

Després de dotze anys al capdavant de la institució de fotografia per excel·lència de París, el Jeu de Paume, la barcelonina Marta Gili (1957) se n'acomiada després d'haver tret de l'oblit el museu. "És el moment d'anar-se'n. El que jo volia fer ja està fet, les idees no s'acaben però crec que les institucions no pertanyen a ningú i és el moment de passar el testimoni a una altra generació o altres idees", afirma en una entrevista amb Efe.

Gili ha comissariat 180 exposicions en aquest centre. Quan la institució, finançada en part pel ministeri francès de Cultura, va anunciar la notícia de la seva sortida aquest estiu, la premsa va aplaudir la feina i afany d'aquesta comissària, que ha sabut donar un discurs a un museu que en pocs anys ha passat de centrar-se en l'impressionisme a fer-ho en l'art contemporani i, finalment, en la fotografia.

Malgrat no tenir col·lecció pròpia, el centre s'ha creat una reputació a base de préstecs notables d'institucions de tot el món que han permès exhibir a París àmplies mostres sobre Garry Winogrand, Susan Meiselas, Robert Frank, Diane Arbus, Jordi Colomer, Richard Avedon, Helena Almeida i Dorothea Lange. Retrospectives de cinema, projectes educatius, l'edició de més d'un centenar de catàlegs i fins i tot l'ampliació del centre en un castell a la ciutat de Tours han ajudat a articular una narració sobre la creació artística en imatges.

"El 2006, les institucions culturals de París mostraven fotografia, però no hi havia un discurs al darrere. Hi havia un nínxol per ensenyar com les imatges són capaces d'obrir-nos el món del que és invisible, i dels processos de presa de poder que les imatges tenen sobre el nostre pensament, idees, història...", diu Gili. El Jeu de Paume va aconseguir imposar-se i, en molts casos, marcar l'agenda de les exposicions audiovisuals que altres centres com Le Bal o el Pompidou van començar a proposar a la capital.

"En cap museu, ni a França ni a Europa i diria que tampoc als Estats Units, hi ha hagut paritat d'artistes. Aquí, d'una manera molt natural, hem fet exposicions d'homes i dones sense cap tipus de problema", comenta. Una igualtat que s'estenia també a la direcció dels museus, a la qual Gili va arribar des de la Fundació La Caixa pràcticament com una intrusa. "Vaig ser la primera dona que va ocupar un lloc de direcció en una institució parisenca i la primera estrangera. Ara ja som diverses, però quan vaig arribar aquí era una 'rara avis'", comenta. I també, especialment, "per venir d'un país del sud". "Això sí que m'ho deien moltíssimes vegades, ara ja ni s'atreveixen. Com en altres països, aquí els directors circulen d'un museu a un altre, hi ha poca entrada de mirades estrangeres, però això està canviant", confessa.

Les últimes exposicions que presentarà, dilluns que ve, són prova dels desafiaments superats: Dorothea Lange (1895-1966), la fotoperiodista nord-americana que va posar cara a la Gran Depressió, especialment amb el retrat 'Mare migrant', i dos artistes conceptuals, la cubana Ana Mendieta (1948-1985) i l'uruguaià Alejandro Cesarco (1975).

Amb la programació del 2019 ja tancada per avançat, Gili dedicarà ara uns mesos a desconnectar a París abans de tornar a Barcelona o assumir altres projectes internacionals en els quals pugui comptar "amb la llibertat i complicitat dels seus equips i del públic".

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF