Teatre Principal.- Era de justícia que José María Moreno dirigís la recuperació d’ El reloj de Lucerna i que fos al teatre Principal. I així va ser. Faltava per veure si calia l’esforç, tant de feina com pressupostari. Diuen les cròniques que va estar vint anys seguits en cartell al madrileny Teatro Apolo, i no seré jo qui ho posi en dubte. També és cert que això succeí fa cent trenta-quatre anys i, com tantes altres coses, desconec la importància d’aquest fet, però en qualsevol cas, fos o no fos una sala amb pedigrí, el cert i segur és que més o menys degueren ser prop de sis mil representacions o potser algunes més. Una autèntica barbaritat. Un rècord del qual ningú no té record. Tant és així que bona part de la partitura orquestrada havia desaparegut i quedaven tan sols algunes particel·les des de les quals va començar la reconstrucció que ha vist la llum al coliseu de Ciutat. El centenari de la mort de Pere Miquel Marquès no es podia oficiar de millor manera que amb aquest inqüestionable homenatge que el teatre Principal li ha retut, amb un valor afegit, com és que Carlos Forteza recollís el projecte que s’havia iniciat a la passada legislatura i l’acabés com si fos seu. Més valors. El repartiment és local pràcticament al cent per cent, que també és una injusta manera d’abaratir costos. I per abaratir més els costos, diuen que hi ha hagut pocs assajos. Per una altra banda, la producció és semiescenificada, signada per Carlos Martos, que ha convertit una bastimentada d’obra en el castell on habiten alguns dels protagonistes.
La història no està malament. Convencional, clàssica. Amors, desamors, tirans, herois i el poble, el cor, convertit en el gran motor de la revolució que, com no podia ser d’altra manera, aconsegueix la llibertat, la derrota del dèspota i, per una altra banda, el triomf de les passions. El llibret, signat per Marcos Zapata, que ja ho havia fet amb El anillo de hierro, no ha tolerat amb gaire dignitat el pas dels anys. El llenguatge és estantís i els rodolins que el sustenten direm que primaris, encara que algun és tan forçat que produeix vergonya aliena. Pel que fa a les veus, no hi ha moments de gran dificultat, però això no resta cap mèrit als cantants. Marga Cloquell, immensa com a Matilde ho va fer amb intenisitat, força i volum; Maia Planas, en el rol de Fernando, que no li feia cap favor, li donà bona rèplica, si més no vocal, amb fluïdesa i claredat; Tomeu Bibiloni com a Réding no va tenir més problemes per treure amb nota el personatge que els que li pogués donar la seva gola. Antoni Comas va brodar el Gastón i Pablo López cantà un Gualterio molt creïble. El vestuari, signat per Vito Tous, va estar a l’altura dels rodolins i no faré sang. Per sobre de tot i de tots vàrem poder gaudir de la música de Pere Miquel Marquès, que va brillar per mèrits propis. El responsable que fos així va ser un José María Moreno dominador i cuidador, dirigint amb energia i amb cura els cantants i cor, amb la qual cosa, cor i orquestra varen destacar al mateix nivell dels solistes. Un esdeveniment, sens dubte, que segurament no traspassarà fronteres, però ja forma part del nostre patrimoni musical, que era important.
