ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 27/02/2012

Mario Gas triomfa amb el seu millor Sondheim

Juan Carlos Olivares
3 min
Mario Gas i Mònica López són l'empresari Dimitri Weissman i l'actriu Solange LaFitte.

Vicky Peña, Muntsa Rius, Pep Molina, Teresa Vallicrosa, Mònica López, Marta Capel, Julia Möller, Joana Estebanell, Josep Ruiz, Maria Cirici, Mario Gas, Pep Pladellorens, Roser Batalla, Roger Peña, Antoni Belart, Roc Mateu, Aixa Guerra i Lluís Méndez. Quin gran repartiment català, tot i ser al Teatro Español, a la plaça de Santa Ana de Madrid. Entrades exhaurides. A la taquilla s'amunteguen espectadors que insisteixen davant d'una pacient taquillera a comprar una localitat per avui -impossible-, per demà -impossible-, per a qualsevol dia de la setmana que ve. Impossible, esgotat. A Barcelona ja ningú recorda tant fervor per participar en la festa del teatre. Madrid, tan polaritzada en la seva estètica ciutadana, però tan democràtica i transversal en el seu desig de mantenir agitada una vibració cultural, empetiteix una Barcelona que sembla que no s'adona que comença a sentir-se còmoda amb la seva decadència.

La festa es diu Follies , el musical més sofisticat nascut de l'enorme talent de Stephen Sondheim. Una obra que és una autèntica enciclopèdia del gènere. Tots els estils que durant cinquanta anys van donar brillantor a la història de Broadway en un únic i esplèndid espectacle, convertit en icona des de la seva estrena el 1971. Un homenatge al passat que Sondheim tenyeix -com és marca de la casa- amb un profund to d'amargor. Ell és l'autor que més bé ha posat música i lletra al fracàs. A Follies el desencant adquireix un matís oníric amb un joc de miralls que fa conviure el passat i el present, la realitat de la decadència amb la fantasmagoria d'una rutilant revista de Broadway, com va fer Herbert Ross a Pennies from Heaven amb el musical clàssic de Hollywood.

Només ho podia fer Mario Gas

La producció necessita un important repartiment, en qualitat i nombre. Mario Gas va creure que havia arribat el moment de fer el pas. Si algú podia atrevir-s'hi era ell. A la seva biografia artística compta amb tres Sondheim més: l'heterodoxa Golfus de Roma , la incompresa A little night music i el memorable Sweeney Todd . Follies supera totes les anteriors. Un muntatge que excepte en la fantasia de Loveland -una recreació de l'excés barroc dels Ziegfield Follies - es podria estrenar demà mateix a Nova York. Bitllets per a gairebé tot el repartiment i l'elegant so de l'orquestra dirigida per Pladellorens.

Des dels primers compassos, el públic percep que està davant una dels grans estrenes de les últimes temporades. Follies sona com se somia que ha de sonar, l'adaptació de Batalla i Penya s'ajusta a la intenció de l'original en el seu viatge pel musical americà, i els actors-cantants i els ballarins arriben a un equilibri que molt poques vegades es pot trobar en un musical autòcton. Després de passar per les lògiques ovacions personals a Massiel ( I'm still here ) i Asunción Balaguer (Broadway Baby ), arriba la sorpresa de Carlos Hipólito, com sempre excel·lent actor i ara també notable cantant, la confirmació del talent in crescendo de Vicky Peña, la inesgotable versatilitat de Mònica López, l'intens equilibri com a actriu-cantant-ballarina de Muntsa Ruiz, només igualat per Julia Möller, les taules de gran còmic de Pep Molins, la tendresa de la parella formada per Mamen García i Lorenzo Valverde, l'aclaparadora naturalesa de Teresa Vallicrosa, l'energia del jove Àngel Ruiz i la veterania sense minva de facultats de Josep Ruiz, lluint-se a Beautiful girls . Encara es poden elogiar més coses, prou per sentir una irreprimible enveja per Madrid.

stats