Cultura 21/07/2018

María Pagés: el camí de la vida

La 'bailaora' desperta passions amb 'Una oda al tiempo' al Festival de Peralada

Marta Porter
2 min
María Pagés, el camí de la vida

PeraladaProgramar María Pagés és un valor segur, i la seva 'Una oda al tiempo', presentada divendres al Festival de Peralada, és el seu espectacle més rodó. De principi a final, succeint-se dotze pals del flamenc, de 'trillás' a 'seguiriyas', de 'soleás' a 'alegrías', va passant el temps i la vida. Sota un sol naixent i pendulant, arrenca el 'taconeo' de quatre parelles de peus descalços marcant ritmes tribals que s'uneixen per esdevenir arbre de vida del qual naixerà una flor vermella. Vestida de sang i inspirant-se en els poemes d'El Arbi El Harti, María Pagés mou la 'bata de cola' amb elegància flamenca i braços ondulants.

És la primavera i, al so d'una guitarra i del fullatge dels arbres agitat pel vent empordanès, Pagés es mou sinuosa obsequiant-nos amb un deliciós diàleg de castanyoles i farbalans seguit d'un 'zapateado' virtuós. Els vuit ballarins/'bailaores', a càmera lenta evocant les mítiques 'Bodas de sangre' de Gades, arrenquen a picar amb els talons en una escena d'alt voltatge dramàtic. A poc a poc s'hi afegeixen les 'palmas', les guitarres, la veu, el violí i el violoncel en un crescendo frenètic, tots ells ebris de tècnica virtuosa i complicitats escèniques fins que les notes d'una arabitzada 'Primavera' de Vivaldi obren les flors dels mantons.

Amb l'estiu arriba l'adolescència, l''Oda a los números' de Pablo Neruda a ritme de buleria, i quan cau el sol el ball esdevé més lànguid, gairebé nostàlgic. L'estiu acaba amb el ressorgiment de la joventut, ells amb el 'taconeo' i rient, elles embolcallant-se amb la seva 'bata de cola' en un joc multicolor. 'Una oda al tiempo' és un espectacle global que recull el millor saber de María Pagés com a 'bailaora' i coreògrafa i també com a mestra, filòsofa, poeta de les imatges i dramaturga. Les seves col·laboracions amb coreògrafs com Sidi Larbi Cherkaoui o amb l'arquitecte Oscar Niemeyer li han obert un nou espectre de colors. El ball, abans més tradicional, arcaic, esdevé amb el pas del temps més contemporani.

"Los sueños se agrietan [...]. Los ojos se derraman lentos / como las horas y los deseos". Els braços ondulants dels ballarins són un trist comiat a les aus migratòries, i María Pagés se'ns mostra tremolosa i moribunda en una milonga cantada a la lluna plena. L'hivern és fred i fosc i la imatge amenaçadora d'una silueta amb bastó fa témer el pitjor. Bernarda Alba? Un 'magister populi' ? No, un dictador. I així, a cops de peu i de bastons, els uns esdevenen botes i els altres fusells en una guerra fraticida. 'Lascia ch'io pianga' (Deixa'm plorar), canta una guitarra. ' El 3 de maig' de Goya, el 'Guernica', la 'Pietá' de Miquel Àngel, les imatges dures i contundents que recreen els ballarins formen part de nosaltres. "Somos memoria del camino de la vida". Som l'arbre de la memòria.

stats