DANSES TRIBALS

Maria Antònia Oliver: Retrobada amb Lònia Guiu

L’escriptora va rebre l'any 2016 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement de la seva trajectòria intel·lectual

Actualment, podem seguir per televisió ‘Amor de cans’, la sèrie basada en la novel·la del mateix títol, i amb la qual IB3 -amb Treufoc i Mai neva a Ciutat - assoleix un alt nivell de qualitat pel que fa a les seves produccions dramàtiques. Però Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946) és també una de les figures indiscutibles de l’anomenada generació del 70, i autora d’algunes de les novel·les més admirades i aplaudides, per públic i crítica, de la literatura catalana de les darreres dècades. Entre aquestes, la sèrie de novel·les negres protagonitzada per la detectiva Lònia Guiu: Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l’ànec, totes publicades per Edicions La Magrana els anys 1985, 1988 i 1994 (i a les quals, ens explica, pot afegir-se aviat un nou títol). I també, novel·les que basculen entre el drama i els elements fantàstics, rondallístics i de comèdia, d’una forta densitat existencial i una lleugeresa estilística només aparent, com Cròniques d’un mig estiu (la seva primera obra, publicada l’any 1970 per Club Editor, i que va ser qualificada per Llorenç Villalonga com “una petita obra mestra”), Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (Edicions 62, 1972), Crineres de foc (Editorial Laia, 1985), l’aclamada Joana E. (Edicions 62, 1992, premi Prudenci Bertrana), la mateixa Amor de cans (Edicions 62, 1995, premi Ciutat de Palma - Llorenç Villalonga, ara reeditada), i Tallats de lluna (Edicions 62, 2000). Ha publicat diversos llibres de contes i relats breus, antologats als volums L’illa i la dona (Edicions 62, 2003) i Colors de mar (Proa, 2007). Ha traduït al català obres de Virginia Woolf, Herman Melville, Italo Calvino, Mark Twain i Robert Louis Stevenson, i la seva obra ha estat traduïda a l’alemany, anglès, castellà, francès, neerlandès, portuguès i italià. L’any 2016 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement de la seva trajectòria intel·lectual. Ens trobam a conversar a la seva casa de Biniali, un racó afortunat (una cambra pròpia, com volia Woolf), amb un hort convertit en un pati que canta el goig de viure i una cussa de raça settle, na Lluna, que de tot d’una és esquiva però que després cedeix a la curiositat i la simpatia.

-És inevitable demanar-te per la sèrie d’IB3 sobre Amor de cans.

-[Riu] Sí, tothom em demana per la sèrie! I n’estic encantada, perquè la sèrie m’agrada molt. No tot: hi ha coses puntuals que no m’agraden tant o que fins i tot no m’han agradat gens. Però en conjunt n’estic molt contenta, i així ho he dit als responsables. A més, és normal que hi hagi coses que no m’acabin d’agradar, perquè la sèrie, evidentment, no és la novel·la, és una altra cosa. Solc dir que jo som culpable de la novel·la, però de la sèrie no, perquè és com un desenvolupament fet a partir de la novel·la, i en el qual intervé molta de gent. He de dir que les dones, les actrius, estan magnífiques totes! I també em fa molt contenta que la faci IB3, és clar. Trob que ara IB3 està en un bon moment, tot i que l’hauria de mirar més gent. Hauria de ser la televisió de referència a les Balears, com TV3 ho és a Catalunya.

-De fet, per a tu el mitjà televisiu no és desconegut.

-No, hi vaig fer feina als anys setanta, escrivint guions per al circuit català de TVE, abans de la creació de TV3. Fèiem un programa amb en Robert Saladrigas [mort recentment] que es deia Signes, i també un altre que es va dir Cinc cèntims de cultura.

-Eren temps en què la televisió volia escriptors que hi col·laborassin. Com trobes que ha evolucionat, la televisió?

-A veure, la televisió que es fa ara és molt millor, sobretot pel que fa als mitjans, a la producció. La que es feia aleshores era molt precària, i encara més la televisió que es feia en català. Ara bé, també s’ha empobrit, en general, pel que fa als continguts. Ara no tan sols no hi ha escriptors que col·laborin amb la televisió, és que no ens hi volen per a res! Ni als escriptors ni a ningú de la cultura. La televisió s’ha professionalitzat molt en aquests anys, i això en principi és bo, però també té conseqüències no tan bones, com aquest distanciament tan bèstia en relació amb la cultura.

-El fet de fer televisió lliga en certa manera amb una característica de la teva generació, que era la voluntat d’escriure literatura de gènere. Eren maneres de cercar públics amplis.

-Sí, per a nosaltres la literatura de gènere era important. Vaig formar part d’Ofèlia Dracs [el col·lectiu d’escriptors que publicaven conjuntament, sota aquest pseudònim, llibres dedicats a gèneres específics], concretament a Negra i consentida, que era un volum de relats de gènere negre, o detectivesc. El personatge de Lònia Guiu va néixer a Negra i consentida, i com que em va agradar l’experiència d’escriure gènere negre i veia que el personatge donava per a més, vaig decidir fer-la protagonista d’una novel·la, que després va tenir continuïtat en dues més.

-Lònia Guiu es troba enmig, com a descendent dels feminismes històrics i com a antecedent dels actuals.

-Les feministes joves la reivindiquen molt, Lònia Guiu. I ho trob fantàstic, clar, encara que la principal càrrega de feminisme no la té ella, sinó la seva amiga Mercè, la metgessa, que sí que és una feminista militant, estudiosa del moviment, etcètera.

-No sé si aquest personatge, na Mercè, pot ser vist com una rèplica del doctor Watson.

-No ho havia pensat! El títol de la primera novel·la de Lònia Guiu, Estudi en lila, sí que és una rèplica i un homenatge a Estudi en escarlata, que és la primera novel·la d’Arthur Conan Doyle protagonitzada per Sherlock Holmes. M’agrada molt, Sherlock Holmes, encara que em fa molta ràbia que sigui un masclista rematat.

-Bé, de fet Sherlock Holmes és un misantrop. Li cau malament tothom.

-És cert! Però li cauen especialment malament les dones! En fi, és curiós perquè a mi en un principi no m’agradava, la novel·la negra. Agradava a en Jaume [Fuster, el seu marit, mort prematurament l’any 1998, i que també va ser un dels escriptors importants de la seva generació], i anàvem els diumenges al mercat de Sant Antoni de Barcelona a comprar novel·les negres de saldo. De vegades ens hi trobàvem Manuel de Pedrolo. Després vaig escriure aquell relat per a Negra i consentida....

-I no hi penses tornar, al gènere negre?

-Sí, de fet tenc començada una nova novel·la de Lònia Guiu. Em vaig interrompre arran dels fets de l’1-O a Catalunya, que em varen afectar tant que d’aleshores ençà m’ha costat molt tornar-me a posar a escriure, i quan ho he fet no he quedat satisfeta del resultat. Però la novel·la està en marxa, i serà una nova història de Lònia. Encara no està ben definida, però ho serà.

-Hi apareixerà, l’1-O?

-No ho crec, és molt recent i de fet les conseqüències encara s’allargaran bastant de temps, amb el judici als presos polítics i tota aquesta pujada horrorosa de l’extrema dreta. En realitat, l’1-O jo era a Barcelona casualment, perquè em tocava revisió mèdica. Ara em trob molt bé. El primer cardiòleg que vaig tenir, que em va operar i que li deien Manito, em va donar permís per fumar un porrito de tant en tant. Jo li vaig demanar si podia fer-ho, i de primer es va esglaiar i em va dir que cap pacient que havia passat el que havia passat jo li havia demanat una cosa així. Però després va riure i va dir: “A tu, un porrito de tant en tant no et farà mal”. I és el que faig, això i per ventura un cigarret al matí i un altre al vespre. Però res més. Pensa que jo vaig tenir una miocardia dilatada idiopàtica, una cosa molt bèstia. No sabien d’on em venia, potser d’unes febres reumàtiques de quan era nina, però ma mare no tenia record que hagués tingut això. Vaig arribar a tenir només un 30% de l’activitat del cor. Tenia una fatiga total, no podia ni travessar el pis on vivíem a Barcelona, ni dutxar-me tota sola.

-La malaltia, el trasplantament de cor i la mort de Jaume Fuster. Tot això va passar en poc temps.

-Sí, i són coses que després et condicionen l’escriptura. Amb en Jaume formàvem una espècie de tàndem literari i ho vivíem amb molta naturalitat. Ens aveníem molt, però també ens discutíem sovint, i els primers anys vaig enyorar molt aquelles discussions, perquè eren molt productives. Ara bé, quan tenia una cosa nova escrita de vegades no la donava a llegir primer a en Jaume, sinó a Guillem-Jordi Graells, perquè en Jaume i jo estàvem massa a prop per fer-nos una crítica literària objectiva.

-Ell i tu vàreu ser dels primers a apostar per la professionalització de l’escriptor.

-Sobretot ell s’hi capficava molt, en això. Però jo també. Volíem viure de la literatura i de feines relacionades amb la literatura, a part de l’escriptura de les pròpies obres. I per aquest camí vaig fer coses de les quals estic molt contenta i d’altres que no tant. Estic molt contenta de les traduccions que vaig fer, sobretot la de Moby Dick de Melville, que va ser tota una aventura amb la llengua. Però també vaig fer per encàrrec uns llibrets d’autoajuda, que naturalment no vaig firmar, agafant com a model altres llibres d’aquest tipus que ja eren com aquests que fa ara Paulo Coelho, és a dir, una merda. Però era una feina molt ben pagada. Aquesta professionalització que nosaltres crec que aconseguírem ara s’ha perdut en gran part. No fa gaire em van demanar d’anar a fer una xerrada a Òmnium Cultural de l’Eixample, i quan els vaig dir que m’havien de pagar, em van contestar: “Va venir Sebastià Alzamora i no va cobrar res”.

-Vaja!

-Això em varen dir!

-En tot cas, a molts llocs que he anat a fer xerrades m’he trobat algú que m’ha dit: “A mi m’agrada molt Joana E., de na Maria Antònia Oliver”.

-[Riu] És un llibre que ha agradat molt i que ha estat molt traduït. A moltes llengües, però no al castellà. Hi ha bastantes més traduccions de llibres meus a altres idiomes que no al castellà. I em sap greu, perquè crec que això té a veure amb un prejudici polític...

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF