CONVERSES SUSPENSIVES...

Maria Abando: “No crec que s’hagi perdut el vessant artesà del disseny”

Directora de l’Escola d’Art i Disseny, interiorista i aristotèlica. ‘La bona escola’ Abando reconeix que actualment hi ha moltes vies per aprendre un ofici artístic i que les escoles han d’incorporar mètodes nous. A més, “a l’escola, tots aprenem de tots”. L’Escola d’Art i Superior de Disseny té ara 500 alumnes. Els estudis més nombrosos són il·lustració i disseny gràfic

Maria Abando, en un dels tallers de l’Escola d’Art i Superior de Disseny, on s’acumulen maquetes i el material necessari per donar forma a les idees. / ISAAC BUJ

Es va formar en belles arts i interiorisme abans de partir cap a Milà per estudiar disseny industrial a l’Scuola Politecnica di Design. Després de fer feina en una fàbrica de làmpades a Nyon (Suïssa), va partir cap a Madrid, on va tenir la “sort” de coincidir amb l’enginyer i dissenyador de cotxes Francisco Podadera. Durant la seva estada a Itàlia va conèixer dues mallorquines que li inocularen el verí de l’illa (“això em semblava un paradís”). En els 25 anys que fa que està aquí, ha viscut la transformació de l’Escola d’Art i Disseny, primer com a professora de disseny de producte i ergonomia, després com a vicedirectora i des del mes de juliol passat, com a màxima responsable de la institució.

Heu viscut l’evolució, fins i tot es podria transformació, de l’Escola...

El punt d’inflexió per a les escoles va ser entrar a l’espai europeu d’educació superior de la mà del pla Bolonya. A partir d’aquell moment, se’ns integra en el marc de l’educació en majúscules. Hem de recordar que aquestes escoles han format part del cicle de Secundària o de Formació Professional. Ara, juntament amb el Conservatori de Música i Dansa i l’Escola Superior d’Art Dramàtic, formam un conjunt d’ensenyaments superiors artístics. Actualment tenim els estudis superiors de disseny gràfic, disseny d’interiors, disseny de producte i moda, i els cicles formatius d’il·lustració, fotografia i joieria.

Les escoles de disseny han evolucionat al mateix ritme que la societat pel que fa a la integració de les noves tecnologies? I per una altra banda, però relacionat amb això, s’han adaptat bé aquestes escoles a allò que podríem denominar pol·lució icònica, a tots els ímputs, les eines i les vies creatives que s’han obert els darrers anys?

Crec que sí. Les noves tecnologies s’hi han incorporat bé... i, tot i la manca de recursos, trob que al mateix ritme que la resta de la societat.

I trobau a faltar aquell vessant més artesà que tenien abans els oficis creatius, el disseny?

És que no crec que s’hagi perdut el vessant artesà del disseny. Heu vist el taller, no és ver? [Allà on Isaac Buj li ha fet les fotos prèviament] Aquí continuam fent maquetes. És cert que, de vegades, són els mateixos alumnes que ho qüestionen perquè, si poden fer una impressió en 3D, per què han de perdre el temps escatant... Però es continua treballant la fusta, la ceràmica, el metall, i es fa de manera artesana, sobretot a primer curs.

Els alumnes surten de l’escola sent artistes o més aviat especialistes en alguna disciplina, tècnica...?

Primer hauríem de definir què és l’art. Jo, per exemple, venc del camp del disseny i la qüestió del que és i no és art normalment no la discutesc... és un tema que entenc des d’un punt de vista aristotèlic: ‘Allò que importa és fer les coses bé’; i fer-ho amb les mans et dona molta satisfacció. A l’escola potenciam la feina manual, amb elements orgànics, conscients que no sempre hem disposat de la tecnologia actual, que no sempre s’ha funcionat a cop de dit.

Una idea que sobrevola gairebé totes aquestes entrevistes és la incidència que té o ha de tenir la cultura, l’art, en la vida de la gent, i la capacitat per transformar la societat i convertir-la en qualque cosa millor. El disseny també ha de tenir aquesta funció?

De fet, la funció primordial del disseny és millorar la qualitat de la vida de les persones. El que passa és que el disseny té un intermediari, que és el client, a qui s’ha de resoldre un problema. Per aquest motiu, el disseny és més una solució que no una reivindicació. Però a l’Escola treballam la part de compromís social a través de l’aprenentatge-servei: des de l’aula es dissenya i desenvolupa un projecte que té continguts de l’assignatura, però col·laborant alhora amb una entitat sense ànim de lucre. D’aquesta manera participam en una realitat social des de l’ensenyament.

De tota manera, em sembla que, perquè els avanços en disseny arribin a la ‘majoria’ de ciutadans, ha de passar molt temps. Les primeres beneficiades en són les elits?

Depèn de quin disseny parlem. El disseny de producte que feim aquí és d’objectes quotidians. I també hi ha un disseny dirigit a la cúspide de la piràmide, on estan els que estiren de les tendències.

Qui suggeriu que sigui la pròxima entrevistada.

Nekane Aramburu (directora d’Es Baluard).

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF