Cultura 02/07/2011

Mar endins amb Patrice Chéreau

Juan Carlos Olivares
2 min
Tom Brooke i Jack Laskey superen amb galons la tempesta marina  del director de 'La reina Margot', Patrice Chéreau .

En una entrevista recent a The Independent , Jon Fosse, autor de I am the wind , defugia donar un sentit a la seva obra. Nascuda gairebé com un exercici d'escriptura automàtica -l'important és el so, la cadència-, aquest drama de dos personatges, una barca i el mar no venia d'enlloc ni pretenia arribar enlloc. "M'endinso en el desconegut i en torno amb una cosa que abans desconeixia", resumeix la seva experiència l'escriptor noruec. En la mateixa nebulosa voluntària es mou Patrice Chéreau, el director d'un muntatge que enlluerna pel seu magisteri escènic i incomoda per la inseguretat que genera a l'espectador. Un públic a la deriva, en una closca de nou mar endins.

Qui es vulgui agafar a la comparació amb Beckett s'enfonsarà. És una etiqueta que persegueix Fosse. Massa protagonisme del paisatge, massa determinació en les preguntes i en les respostes. Una desolació massa concreta. Un entorn dramàtic que, en qualsevol cas, estaria més en sintonia amb els horitzons perduts de Koltès, un autor molt proper a la sensibilitat de Chéreau.

L'escenari és l'únic context que motiva el director. Un espai de Richard Peduzzi que en vertical té la textura i els matisos d'un llenç abstracte i en horitzontal és una superfície que guarda, amb un misteri humit, el perfil geomètric de la idea d'una barca. Un simple quadrilàter per a un combat molt concret -agitat per onades hidràuliques- entre un personatge que ha trobat en la mort una determinació vital i un altre home que fuig de la vida sense saber-ho.

L'un té respostes sense deixar certeses, l'altre pregunta amb l'obsessiva reiteració d'un nen espantat. L'un coneix el seu present i el seu futur, l'altre es mou sempre fora del moment, anticipant desitjos mentre ignora el plaer del present. L'un mana, dirigeix, actua amb la lògica de qui sap què és necessari en cada instant, l'altre obeeix, executa accions sol·licitades, mimetitza estats d'ànims prestats. L'un accepta i assimila la por, l'altre s'hi perd. L'un ha decidit morir entre les ones, l'altre no sap què és viure.

Tant se val el que indueix un dels dos a acabar amb la seva existència. Què importa quina relació hi ha entre els dos homes? L'interessant és el mantra de dues veus amb els rols canviats: el control del suïcida, el pànic de qui viu per inèrcia. Fins i tot molesta el condicionament físic dels actors, presentar la veu decidida en un cos demacrat que condueix l'espectador a paisatges de dolor.

Una proposta difícil que exigeix l'experiència d'un gran director d'escena, la inspiració d'un bon escenògraf i l'excel·lència de dos actors. Aquest muntatge té tots aquests elements per portar el públic a bon port. Sense tot això, el text no ofereix gairebé cap agafador per salvar-se dels traïdors corrents de l'ambigüitat.

stats