Mar Guerrero: “La ciència sempre s’ha fet preguntes per resoldre qüestions i l’art també”

Artista

Realitat o ficció, ficció o realitat? Construcció de relats subjectius. Aquest és un dels molts interrogants que podem trobar quan visitam les exposicions de l’artista Mar Guerrero. Estudià Belles Arts a la Universitat de Conca, on va tenir l’oportunitat d’experimentar amb l’assaig-error. La seva curiositat per mirar més enllà l’ha conduïda a fer llargs viatges per investigar les relacions físiques i tecnològiques, binomis com distància i proximitat. Ens trobam a la plaça de Llorenç Bisbal, on el trànsit de la gent ens acompanya per a la conversa. 

Què vàreu trobar en l’art perquè us decidíssiu a treballar-hi?

De petita sempre em va interessar. Era una manera de comunicar coses que, realment, amb un altre mitjà seria bastant diferent. Pots dir coses clares però d’una manera molt ambigua i és una manera de comunicar-se amb moltes capes, una manera de contagiar i poder compartir les idees i inquietuds que té una persona. Vaig fer la carrera de Belles Arts a la Universitat de Conca, que és molt experimental. Llavors vaig tenir espai per provar, equivocar-me, i això em va permetre qüestionar-me moltes coses. Com a resultat, ara m’adon que aquest procés apareix de manera constant a la meva feina. Fa tres anys que vaig acabar la carrera i, a partir d’això, una cosa porta a l’altra.

Els vostres projectes investiguen els vincles entre l’art, la literatura i la ciència aplicats als espais quotidians i les relacions simbòliques entre la realitat i la ficció.

La meva feina té molta influència de la literatura, m’interessa molt qüestionar la realitat i la ficció, perquè la ficció em permet visualitzar coses, construir realitats que sorgeixen de mi, del meu espai. En relació amb la literatura, és una manera de construir utopies o distopies que tenen molt a veure amb una realitat contemporània o enllacen temps diferents, ja siguin passat, present o visions de futur, i com aquests temps formen part d’un mateix. La literatura em permet lligar aquests conceptes i construir una imatge a través de la ficció, fer-la atractiva i que darrere tingui aquesta relació amb la realitat, aquesta connexió, és una forma de narració que has de desxifrar. Com un codi.

En aparença, l’art i la ciència semblen allunyats, potser a conseqüència de l’especialització professional i l’educació compartimentada. Des de la vostra experiència, quina mirada aporta l’art a la ciència?

Al final parlam de conceptes i, sobretot, de fer preguntes. La ciència sempre s’ha fet preguntes per resoldre qüestions i l’art també. Potser el científic també és creatiu en el sentit de la interrogació. M’interessa aquesta relació amb la ciència en el sentit de la manera com es mouen els conceptes, com es poden moure d’una disciplina a una altra i deixar un solc. L’art pot ser també un mitjà de traducció del llenguatge científic emprant altres codis. Alhora, l’art pot apropiar-se d’estructures vinculades als sistemes d’investigació científics i la idea d’incertesa pot ser el punt de partida d’ambdues esferes. En aquest punt ja no trobam fronteres entre disciplines, totes es nodreixen i es necessiten.

A la vostra darrera exposició, Cosmic Networks , convidau l’espectador a compartir el temps de l’observació i la reflexió des del cos cap a les estrelles. Parlau-me del perquè d’aquest projecte.

Abans parlàvem de realitat i ficció m’interessa molt posar en contraposició l’espai quotidià i l’espai exterior, com projectar-se fora i tornar a posar els peus a terra. Això té a veure també amb les relacions físiques i les tecnològiques i amb la manera com a les físiques hi ha un contacte pròxim i en les altres, aquesta distància. Llavors, és aquesta idea en la qual hi ha aquest punt de contacte i distància. De fet, Cosmic Networks parteix d’una instal·lació en la qual faig un taller on propòs aquest tipus d’exercicis que tenen a veure amb la dansa i el teatre, quelcom molt bàsic que pot fer qualsevol. La idea de moviment continu, allunyament i encontre, per un moment aturar el temps i que hi hagi un contacte real, crear un espai on no hi ha control. Em va fer il·lusió proposar això perquè, al principi, va sorgir un poc de distància i desconfiança i l’energia que hi havia a l’espai va fer que realment funcionàs en el sentit que volia. Podria haver estat un fracàs però, encara així, per a mi, hauria funcionat.

Madrid, Johannesburg i Miami han estat els escenaris següents per continuar desenvolupant aquest projecte. Quines connexions heu pogut trobar entre un lloc i l’altre?

El punt de partida va ser la instal·lació a Madrid amb aquesta idea de contacte i origen. El títol, ‘xarxes còsmiques’, ja ho diu. Això ho vaig traslladar a Sud-àfrica, amb la idea de recerca del seu contrari, que era la distancia en relació amb les xarxes tecnològiques. Volia investigar sobre un radiotelescopi que estan construint allà i les possibles relacions amb el territori. En aquell moment era a Johannesburg i el radiotelescopi al desert del Karoo, anant cap a Ciutat del Cap. Allà era una espècie d’extraterrestre amb un uniforme que m’havien fet amb una estètica inspirada en l’afronauta, que en aquest cas som jo com a artista i persona que ve de fora amb aquesta ambigüitat de la identitat. Un personatge atípic que fa aquest viatge atípic. És estrany, però té una certa familiaritat amb el territori. A Miami, vaig viatjar fins a Cap Canaveral. Volia vincular el passat de la carrera espacial que sorgeix d’un conflicte bèl·lic, la Guerra Freda, amb un possible futur relacionat amb el turisme espacial, amb un punt irònic.

Diu l’artista William Kentridge: “Una de les funcions de l’artista és recordar a l’espectador que quan mira una obra no veu una veritat, sinó una projecció”

És una projecció i a la vegada una il·lusió, perquè al final és una imatge mental, el que projectes: tu ets el filtre, una il·lusió amb què l’espectador fa com un acte de fe sobre aquestes imatges. En aquest sentit, un altre referent per a mi és Joan Fontcuberta. Els veig connectats. Ell parla un poc de l’artista com un mentider, per al qual el que és important és la direcció ètica d’aquesta mentida. És a dir, no fer evidents les coses, el doble sentit de les imatges. M’interessa la idea d’il·lusió, de projecció que s’escapa perquè és temporal, s’escapa de les mans. Vivim en una construcció d’imatges constant, quin sentit té construir més imatges? No es tracta d’una imatge nova sinó d’una construcció per capes. M’interessa la idea d’origen en relació amb les persones i l’espai còsmic. Kentridge té un film ( Felix in exile, 1994) en el qual fa aquestes connexions, parla del temps i la memòria.

Quina importància donau a la part pedagògica i emocional d’una exposició?

El format exposició pot funcionar a diferents nivells: un és pensar l’espai. Per a mi és molt important treballar-lo, pensar com quan l’espectador sigui allà podrà relacionar les peces, pensar que l’exposició és quelcom viu, el projecte sempre és previ, però la segona part sempre és pensar aquesta part pedagògica per a la persona que la visita, si l’espai serà atractiu per a ella. Al final és una escenografia i la persona s’hi integra. Podríem dir: construir un espai d’encontre en el qual es pugui compartir el temps o perdre’l i convidar a experimentar amb l’espai i formar part d’aquesta obra. M’agrada fer feina amb la idea de cercle, de moviment i connexió constants.

Pensau que les institucions donen prou suport als artistes de les Illes en programes d’investigació i cooperació amb altres creadors d’àmbit internacional? Relacions d’intercanvi…

En el meu cas, em varen donar l’oportunitat de fer aquest intercanvi amb la beca del museu Es Baluard amb el programa de les clíniques per fer una residència a Miami. Encara que conec algunes convocatòries a Mallorca per tenir aquest tipus de relacions, a la vegada pens que no tenim un sistema ferm per oferir aquest suport. A més, en relació amb el tracte amb l’administració pública, per exemple, els terminis i la concessió de les ajudes associades a aquestes a vegades creen desconfiança i inseguretat als artistes perquè en molts casos has d’avançar tu els pagaments i fer grans esforços per poder finançar projectes. Pel que fa als artistes joves, aquesta situació es pot fer insostenible. En la meva experiència, estic molt agraïda a diverses institucions que m’han donat suport des de les Illes, però també es pot fer feina amb altres formats. Des de diverses institucions tot pot esdevenir confús. L’escena a Mallorca per a mi és confusa, trob que es pot fer feina tant per part dels artistes com de les institucions per construir més xarxes d’intercanvi i coneixement entre artistes o persones vinculades a aquest àmbit. Per a qualsevol artista es difícil fer-se visible i trob important que el teu lloc de procedència et doni el suport adequat per poder establir connexions amb altres llocs. També es pot pensar que viure becat és una utopia, haver de dependre que la teva feina sigui reconeguda, fer el que fas perquè hi ha un impuls propi, però, és clar, al final l’estratègia és veure què pots fer per viure fent el que t’agrada i ser conscient que les relacions amb les institucions no sempre són estables. Això també et pot obrir un altre camp de possibilitats.

Donde nada lleva a nada és una videoinstal·lació que vàreu exposar a la cinquena edició de l’Art Nit Campos en la qual podem observar una lona microperforada surant a la mar i com el moviment va variant les formes i, fins i tot, l’efecte òptic fa que en moments deixem de percebre on és l’aigua i on el plàstic. Què volíeu contar?

Mai no vull contar res en concret [riu]. Són capes. De fet, m’interessa parlar amb gent que veu aquestes coses. Aquesta peça va començar perquè volia parlar de natura i artifici i, d’alguna forma, com ara: el plàstic té més pes que el que és natural, com es pot fer a la inversa?, i com el que és natural pot fer-se amb aquest tipus de material, així com amb la seva pròpia representació, com pot apropiar-se de la seva imatge artificial. El que volia era que fos el que és natural que manipulàs el que és artificial i no a l’inrevés. La idea del vídeo que torna a començar quan acaba és interessant perquè el títol de l’exposició Donde nada lleva a nada és un poc aquesta idea: no hi ha un final, tot és un constant moviment.

Un dels vostres projectes porta el nom de la novel·la de Ray Bradbury, Crónicas marcianas . De fet, el llibre forma part de la documentació de l’exposició. Quins lligams heu trobat en la literatura com a forma d’expressió per a l’art?

La idea de narrativitat m’interessa. En el meu cas, narrar de manera visual, però té a veure amb una estructura que està lligada directament a la literatura. Com construir una història? I, per contar aquestes històries, acab utilitzant una estratègia que té a veure amb la construcció de text, així com un escriptor a partir de la seva escriptura evoca imatges d’alguna manera subjectives per a cada persona. Com proposar imatges que construeixen una narració però que la idea d’argument o text el posi l’espectador? Al final és donar-li la volta perquè, en aquest cas, l’espectador és qui llegeix les imatges i el qui hi posa significants o les seves pròpies referències en relació amb el que veu. D’alguna manera, la literatura hi apareix inconscientment i aquest és un dels primers projectes en què em vaig replantejar realment aquesta relació.

Per acabar, quina seria la ficció tractada en els vostres projectes que us agradaria fer realitat?

No faria realitat cap ficció de les que he fet, perquè a través dels meus projectes les he fetes realitat.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF