Manuel Carrasco: “M’han dit «Això sona molt andalús» com si fos una cosa dolenta”

BarcelonaManuel Carrasco (Isla Cristina, Huelva, 1981) publica La cruz del mapa (Universal), un disc que ve precedit de l’èxit de vendes Bailar el viento (2015). Les expectatives són altes atesa la naturalesa d’una gira que passarà el 24 de maig pel Palau Sant Jordi i durant la qual Carrasco espera omplir l’estadi Wanda Metropolitano de Madrid el 29 de juny.

¿Ha pogut fer aquest disc gràcies a la confiança que va agafar amb l’èxit de Bailar el viento (2015)?

Hem sentit que teníem un repte després de Bailar el viento, però no per l’èxit, perquè no penso en les vendes, sinó perquè hi haurà més gent pendent del disc. Per això ho hem fet tot molt a consciència.

Repeteix amb Pablo Cebrián com a productor.

Sí, és la primera vegada que repeteixo productor. Té una personalitat molt forta i una visió molt àmplia.

Heu enregistrat el disc als estudis Abbey Road de Londres. ¿És veritat que tenen una màgia especial?

Sí que hi sents alguna cosa especial. És l’estudi on millor he treballat. Té un nivell top en personal, instal·lacions, material tècnic i musical, i també té una part romàntica. Es respira alguna cosa màgica quan hi entres.

A Sevilla va fer una preestrena del disc davant de més de 20.000 persones. No està gens malament.

Efectivament, no va estar malament. L’escenari em redimeix de tot. És increïble, i això que dos minuts abans de sortir sempre penso: “En quin embolic m’he ficat!” Però dos minuts després hi ha alguna cosa que t’atrapa i que fa que puguis amb tot. I és meravellós.

¿Quin sentiment és el fil conductor de les cançons del disc La cruz del mapa?

No ho sé exactament, però crec que té a veure amb alguna cosa que em surt d’una manera gairebé inconscient. Crec que hi ha un halo de bona energia en el disc. Fins i tot en les cançons més tristes o més fosques hi ha esperança al final del camí. Jo soc així, i això acaba sortint en les cançons gairebé sense pensar-hi.

En el disc hi ha dos extrems: la llum de Mi única bandera, que està dedicada a la seva filla, i Me dijeron de pequeño, que té un punt d’indignació i autoafirmació.

A Me dijeron de pequeño explico part de la meva història, que també és la història de molta gent. La vida no és fàcil, cal lluitar-la molt. Des de la meva situació, que és una situació privilegiada, puc dir que he aconseguit una cosa molt important i molt bonica, que és triomfar en un món tan difícil com el de la música, triomfar sent jo mateix i amb un segell propi. D’alguna manera li estic dient a la gent que sí que es pot, però que no és fàcil, que cal lluitar i treballar molt.

¿En algun moment va pensar a tirar la tovallola?

Algun cop sí que vaig pensar que no pagava la pena, però és normal quan dones tant de tu i t’exposes tant. En aquesta professió, quan ets molt jove no és fàcil perquè estàs de cara a la galeria però per dins ets un nen, i això ho has de gestionar bé.

A Me dijeron de pequeño diu: “ Mi acento es mi ADN ”. En els últims anys més artistes andalusos han pres més consciència sobre el fet de cantar sense amagar l’accent.

Sí, perquè és trist que encara avui hi hagi aquest punt una mica despectiu. Tampoc era una qüestió de reivindicar res, o una mica sí, però sí que és veritat que era necessari. A mi personalment m’ha passat en alguns mitjans, que m’han dit “Mira, això sona molt andalús” com si fos una cosa dolenta. I m’enfadava molt perquè pensava: i com sona Juan Luis Guerra? Que no sona dominicà? I Bruce Springsteen?

Pel que fa a Mi única bandera

Sí, totalment. Potser no ho he fet d'una manera conscient, però hi ha gent que em diu que el disc és molt meu, que hi veuen un Manuel Carrasco a cor obert. I m'agrada. Crec que té a veure amb la paternitat perquè la sensibilitat s'amplia, tot t'importa molt més.

En el disc també hi ha temes en què la corda i els cors tenen aquest to més èpic de grups com Coldplay.

Sí, és un grup que m’agrada molt, i aquesta part èpica m’agrada moltíssim. Per això m’agrada el contrast entre fer una cosa amb el meu accent, amb les meves lletres, amb els meus paisatges i fotos mentals, i el punt èpic de la música anglosaxona.

¿Ha escoltat algun tipus de música que hagi volgut incorporar al disc?

Alguna cosa hi haurà. Segur, perquè escolto molta música. En qualsevol cas, sí que penso que és un disc més ampli, més orgànic, i en què la part orquestral i els cors estan més presents que en altres àlbums. Fins i tot hi ha més rock, una actitud més enèrgica que en el disc anterior.

¿I el que escoltava de petit i d’adolescent el segueix influint?

És el que té més força. Allà hi ha la teva manera de cantar. És el bagatge més fort que un té. En el meu cas, és el flamenc i el carnaval, que és la música que vaig escoltar de petit. Per això m’agrada parar-me tant en les lletres i per això canto de la manera que canto. Encara que faci pop, no canto recte com els cantants de pop. Canto endarrerint les notes, i això ve del flamenc i del carnaval, on es canta molt lliure.