Música

Manolo García es corona al Sant Jordi amb un concert maratonià i rebel

El del Poblenou va exhaurir les entrades del seu primer concert en solitari al palau

Tot just quan es compleixen vint anys del seu primer disc en solitari, Manolo García ha aconseguit fer el seu primer Palau Sant Jordi i l'ha omplert de gom a gom. Ara bé: res de supèrbia a l’hora de celebrar-ho, més aviat tot el contrari. I és que la seva coronació a Barcelona com un dels músics estatals amb més poder de convocatòria va estar marcada dissabte per un contacte gairebé físic amb el públic, per l’humor costumista, per un seguit de missatges compromesos (consignes feministes, suport a les 'kellys') i per suar la samarreta com si fos un Bruce Springsteen barceloní acompanyat de la seva pròpia E Street Band. Que un dels músics catalans més importants de la història es presenti al Sant Jordi amb el crit de "Bona nit, 'pecadores de la pradera'" –sí, una referència directa a Chiquito de la Calzada– i pocs minuts després confessi la seva sorpresa amb la fita aconseguida, diu molt del caràcter proper d’un artista sexagenari que encara conserva la il·lusió d’un principiant.

La primera part del concert, que va superar les tres hores sense fer-se feixuc, va estar dominada pels passatges més flamencs de García. Aquest bloc, que va incloure el 'hit' 'Nunca el tiempo es perdido', va finalitzar amb una emotiva versió del grup sevillà Triana, herois del rock andalús dels setanta i pares d’un mestissatge d’estils que l’ex El Último de la Fila ha fet seu. El segon tram va ser per a les cançons més celebrades del seu nou disc, 'Geometría del rayo', i va donar lloc a un canvi de cromos a l’escenari amb l’aparició dels músics nord-americans que van enregistrar l’àlbum a Nova York. Amb majoria de dones a la banda i encarat al pop-rock vitaminat, el barceloní va reivindicar amb solvència cançons bohèmies i romàntiques com ara 'Humo de abrojos', 'Océano azul' i 'Ruedo, rodaré' (interpretada amb la seva germana Carmen García).

La nit va finalitzar amb dues rondes de bisos en què García, amb un somriure còmplice als llavis i missatges d’amor constants al públic, va picotejar de tota la seva discografia, i va tocar temes molt celebrats com ara 'Pájaros de barro', 'A San Fernando, un ratito a pie y otro caminando', 'Carbón y ramas secas' i 'Somos levedad'. També va tenir temps de recuperar dos 'hits' d’El Último de la Fila, 'Como un burro amarrado en la puerta del baile', amb uns arranjaments rumbers molt de revetlla, i una polititzada 'Insurrección', on es va fer passadís entre el públic per recórrer tot el fossat del Sant Jordi.

Manolo García va confessar durant el concert que tenia la sensació d’estar tocant al seu barri, el Poblenou. Els aires de festa major d’una escenografia senzilla, el llenguatge planer que va utilitzar, el record cap a la gent humil que ho està passant malament i l’emoció torrencial que es van viure al Sant Jordi li van donar la raó.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF