MÚSICA
Cultura 19/03/2018

Manolo García: “L’1 d’octubre vaig veure imatges que em van transportar a altres èpoques”

Entrevista al cantant barceloní, que publica el disc ‘Geometría del rayo’

Xavier Cervantes
5 min
Manolo García: “L’1 d’octubre vaig veure imatges  que em van transportar a altres èpoques”

BarcelonaManolo García (Barcelona, 1955) manté el camí pel rock de sonoritat nord-americana a Geometría del rayo (Perro Records-Sony), el disc que presentarà en una gira que començarà els dies 6 i 7 d’abril a Girona i que arribarà al Palau Sant Jordi el 20 d’octubre.

Al disc anterior, Todo es ahora (2014), hi planava el tema del pas del temps. En el nou el sentiment predominant és diferent.

Vinc d’una gira que ha estat molt bé i d’un disc que m’ha donat satisfaccions. No vinc d’una derrota, sinó d’una situació òptima en què he tingut moltes alegries. Aquest disc el vaig encarar amb molta alegria, i volia que això es notés a les cançons. Ja vaig fer els meus experiments en treballs anteriors, i no me’n penedeixo perquè són discos amb cançons. Jo faig música popular, no pretenc fer la Setena de Beethoven.

“Vull aquella passió que ja no tinc”, cantes a Quiero esa pasión. ¿Ho podem extrapolar a la teva carrera musical?

De cap manera. Les cançons són ficció, mons inventats. Jo faig novel·la. Les passions van i venen, però n’hi ha que creixen amb el temps: en el meu cas, la passió per la pintura i la música. Escolto més música, pinto més i llegeixo més llibres ara que mai. Tinc més temps, i el perdo menys amb coses supèrflues que no m’aporten res, que m’avorreixen i a les qual havia dedicat temps amb tota la meva bona fe.

No sé com interpretaria un psicòleg que el disc tingui tantes referències.

Estic en combustió. És un tema hormonal, de la primavera. Hi ha llicències poètiques per totes bandes. Ja al títol del disc hi ha una apetència per un lèxic d'acord amb aquesta cosa meva d'un cert lirisme mental. M'agraden coses molt marcianes, i coses que a priori haurien d'agradar-me em repel·leixen. Em diuen: "Tu ets més antic que un càntir, que amb una cervesa a la Barceloneta ja ets feliç. Per què no vas a fer cua per comprar-te l'últim model de mòbil?" Doncs perquè no m'atrau. A mi m'atrau fer una cervesa en aquell bar on tenen unes gambes de puta mare i tirar-li els trastos a aquella cambrera rossa tan mona que quan hi vaig em fa unes picades d’ullet que poden ser precursores d'alguna cosa que arribi a més. Jo què sé. Aquest lirisme meu absurd hi és, és aquest món meu com de llibre de cavalleria. Gaudeixo el meu temps, però gaudiria més un altre temps més lent. Ho porto enganxat a la pell, això. El rock'n'roll també està molt bé, però, com dic en una cançó, "ho vull tot", però emocionalment parlant, no materialment. Materialment parlant ja sé que és un despropòsit.

Es tracta de reduir les necessitats, com cantes a La gran regla de la sabiduría

Sí, és això. És una cosa de vells xarucs, del maig del 68, de la revolució hippie, del no a la guerra del Vietnam, de l'autogestió. Curiosament, i malauradament, som en el pol oposat. Fan tot el possible perquè siguis dependent del seu sistema. I han guanyat ells, perquè vivim en un món neoliberal furibund on, a més, et fan creure que ets feliç. Jo miro de trobar el meu raconet, perquè no combrego amb aquesta roda de molí que ens posen al coll.

¿Creus que en les cançons d’aquest disc es nota que vius a Barcelona?

La teva feina és una mica fruit de tot el que has viscut. Si hagués nascut a Madrid o a Albacete, o si hagués viscut sempre a Badajoz, la meva música hauria sigut diferent. Per exemple, hi hauria vist altres concerts. A mi m’han marcat molt els concerts que he vist. Veure Queen, Billy Joel i Deep Purple, encara que el que jo faig no té res a veure amb ells, em va donar unes pistes, una manera d’escenificar, una vehemència, un respecte pel públic. Si hagués vist danses regionals a Múrcia, faria folk. No ho sé. Esclar que la ciutat on he nascut i he crescut emocionalment m’ha marcat. Veure el Sisa al Zeleste del carrer Argenteria, haver vist com en un concert de Golpes Bajos li trencaven una ampolla al genoll a Germán Coppini, en pau descansi... Tot el que he viscut a Barcelona m’ha donat les pistes per ser el que soc. M’ha donat molta vida, perquè he tingut accés a molta informació de primera mà. He vist concerts al Palau d’Esports del carrer Lleida on he sigut molt feliç i he vist que la felicitat existeix.

¿Tenies ganes de col·laborar amb Toti Soler i Jordi Sabatés?

Aquestes cançons, Me gustas i Dime dónde están, són un homenatge a ells i a aquells anys 70 a Catalunya, que van ser fantàstics. És una manera de mostrar la meva admiració pel Toti i el Jordi. Ha sigut un plaer i un somni realitzat. La vida consisteix a intentar complir somnis. “M’agradaria prendre una cervesa amb Claudia Schiffer”; bé, potser un dia ho aconsegueixes, però comença a caminar ja en aquesta direcció. I si no ho aconsegueixes, durant el camí diverteix-te tant com puguis.

A Me gustas dius: “M’agrades quan et rebel·les contra les injustícies”. A qui t’adreces?

A ningú. És una lletra abstracta, no hiperrealista. Jo no soc dels que dediquen cançons al gos, al gat o a un amor. Hi ha cançons dedicades a un gos, un gat o un amor meravelloses, però a mi no em surten. Jo tinc una imaginació una mica malaltissa i distorsionada. En aquesta lletra m’agrado a mi mateix. M’agrado quan penso que alguna cosa és una injustícia i ho dic en veu alta.

Abans de l’1-O vas publicar un comunicat

L’1 d’octubre vaig estar tot el dia fent fotos per Barcelona, als col·legis on es votava o es pretenia votar. I vaig veure escenes que em van tocar i que em van transportar a altres èpoques. Va ser un dia de molta intensitat emocional. Esclar, és molt complicat això de la política, perquè hi ha una sèrie de persones que demanen que se’ls voti i se’ls situï en un lloc predominant per governar i dirigir una societat, però les coses no acaben de funcionar, la qual cosa vol dir que no fan bé la seva feina, però cobren de nosaltres. En aquell petit escrit el que deia era que treballin, que facin la seva feina. En un estat democràtic a priori tothom pot donar la seva opinió o demanar que s’arreglin les coses. Davant d’una petició tan seriosa, pots estar-hi d’acord o no, però cal escoltar. Simplement vaig dir això.

També hi deies que humiliar no era el camí.

Evidentment. Mai. La violència només porta violència, física, emocional o política. El polític ha de treballar, que per això cobra, i a més uns sous fantàstics; no som gens garrepes amb ells. Tractin-nos bé, sisplau, no ens peguin, no peguin a la gent, parlin amb la gent. Aquest tema fa anys que s’hauria d’estar arreglant. En canvi, garrotades. Què passa a Múrcia amb el soterrament de les vies? Garrotades. Que algú hi vagi i parli amb els grups veïnals, que visqui la vida d’aquestes persones, que doni la cara i arregli el tema. Però enviar uns senyors a pegar-los cops de porra no és el camí. Això és un exercici d’autoritarisme nefast que només porta males conseqüències. No mola gens. Per a això tants anys de democràcia?

stats