Cinema

'Mank', el geni a l'ombra de la millor pel·lícula de la història

David Fincher reivindica el rol del guionista Herman J. Mankiewicz en la creació de 'Ciutadà Kane'

Gary Oldman a contrallum en una imatge de 'Mank' / Netflix

Quan David Fincher tenia 9 anys, va preguntar-li al seu pare, el periodista de la revista Life Jack Fincher, quina era la millor pel·lícula de la història. “ Ciutadà Kane”, va respondre l'home. Al nen li va quedar gravada la resposta, en part perquè ja era un cinèfil voraç que volia ser director, però també perquè el seu pare no contestava mai aquell tipus de preguntes de manera tan contundent. Anys després, quan Fincher ja era un cotitzat director de videoclips a punt de rodar Alien 3 i el seu pare un jubilat amb molt de temps lliure i ganes d'escriure un guió, el fill va suggerir-li que escrivís sobre la relació entre el director Orson Welles i el guionista de la pel·lícula, Herman J. Mankiewicz. I així és com, tot i que Jack Fincher va morir el 2003, seu és el guió de la pel·lícula que aquest divendres s'estrena de manera limitada al Cine Ciutat de Palma i a València, entre altres ciutats, abans d'arribar a Netflix el 4 de desembre.

¿Trencará Fincher el malefici de 'Ciutadà Kane' i Netflix als Oscars?

Mank, doncs, ressuscita una vella polèmica cinèfila dels anys 70 sobre la veritable autoria del guió de Ciutadà Kane, oficialment escrit entre el director i el guionista, però que, segons va afirmar la crítica Pauline Kael en el mític article Raising Kane, és obra en solitari de Mankiewicz, de qui s'hauria aprofitat Welles. Esteve Riambau, director de la Filmoteca i gran expert en l'obra de Welles, recorda que les acusacions de Kael van representar “un escàndol monumental” a l'època. “L'article era força qüestionable perquè es basava molt en la versió de John Houseman, el primer productor de Welles, que va acabar molt ressentit amb ell –afegeix–. A més, poc després, la tesi de Kael va ser contestada per Peter Bogdanovich amb un article molt ben documentat a Esquire que desmentia punt per punt les acusacions contra Welles”.

Segons Riambau, totes les proves documentals que existeixen apunten que el guió de Ciutadà Kane va ser “fruit d'una col·laboració”, tal com figura en els crèdits del film. Però a Mank Fincher s'inclina més per la tesi de Kael, no tant per desacreditar Welles com per reivindicar la figura de Mankiewicz, guionista clau de l'era daurada de Hollywood tot i un currículum discret, ja que l'única gran pel·lícula amb el seu nom és Ciutadà Kane. El motiu d'aquesta paradoxa és que el Hollywood de l'època entenia la creació cinematogràfica com un acte col·lectiu en què intervenien moltes veus, sovint sense acreditar. Així, l'enginy i acidesa de Mankiewicz afinava molts guions esquitxant-los d'idees brillants. Ell va ser també una de les primeres plomes esmolades de Nova York que va triomfar a Hollywood i va reclutar part dels seus amics del cercle literari de l'Hotel Algonquin. Però, així i tot, quan avui dia un cinèfil sent el nom de Mankiewicz pensa en el germà petit del Herman, Joseph L. Mankiewicz, director de clàssics com Tot sobre Eva.

De fet, Orson Welles és un personatge molt secundari a Mank i la pel·lícula ni tan sols cobreix el rodatge de Ciutadà Kane. Riambau opina que Fincher s'alinea excessivament amb les tesis de Kael i ignora les aportacions de Welles a l'escriptura del guió –del qual tenia el control absolut per contracte– així com les seves connexions amb el magnat de la premsa William Randolph Hearst, que havia sigut amic del pare del director i qui va inspirar la història de Ciutadà Kane. “Pensar que tot el mèrit és de Mankiewicz i que Welles és un lladre i un aprofitat a mi em crea seriosos dubtes”, apunta el director de la Filmoteca. “Però és interessant que, a la vegada que el film qüestiona el Welles guionista, la posada en escena de Fincher és d'una idolatria total al Welles director, amb escenes calcades a Ciutadà Kane des del punt de vista de l'enquadrament i la il·luminació”. En aquest sentit, Mank també reprodueix l'estructura narrativa en dos temps de Ciutadà Kane i està rodada d'una manera que evoca totalment la seva forma, amb música orquestral d'aires clàssics –però composta pels habituals Trent Reznor i Atticus Ross–, so en monocanal i una fotografia en blanc negre que és el motiu pel qual Fincher ha trigat gairebé tres dècades a finançar la pel·lícula, ja que els estudis tradicionals es negaven a produir-la si no era un color. Netflix, en canvi, no va posar-hi cap pega.

La conxorxa de Hollywood

En el fons, més que una pel·lícula sobre qui va escriure Ciutadà Kane, Mank és un retrat sobre el Hollywood dels anys 30 i les relacions corruptes entre el poder econòmic i la premsa. És a dir, que Fincher ha acabat movent-se per un territori temàtic molt semblant al del clàssic de Welles i abordant unes qüestions que, 80 anys després, continuen sent absolutament vigents. Amb un immens Gary Oldman en la pell de Mankiewicz, que en aquella època era força més jove que l'actor anglès però tan destruït per l'alcohol que aparentava 20 anys més, Mank segueix el procés d'escriptura de Ciutadà Kane amb el guionista convalescent d'un accident de cotxe i reclòs en una cabana on el vigilen de prop una infermera i la secretària encarregada de mecanografiar les seves notes i fer que es concentri. En paral·lel, com al film de Welles, una sèrie de flash-backs reconstrueixen el passat del protagonista, sobretot la relació de Mankiewicz amb Hearst i la seva amant, Marion Davies . El guionista era un convidat habitual de les festes que celebrava Hearst al seu castell i un bon amic de Davies, cosa que no li va impedir trair la seva confiança.

Però el rosebud que persegueixen els flash-backs de Mank no és cap misteri ocult en la infància del protagonista sinó traçar els motius de la traïció de Mankiewicz, que el film atribueix a una barreja de culpabilitat i indignació per la conspiració entre els amos dels estudis i Hearst per enfonsar la carrera política de l'escriptor socialista Upton Sinclair –una mena de Bernie Sanders dels anys 30– amb la col·laboració involuntària del guionista. La tesi del film està poc fonamentada perquè Fincher no està interessat en la veritat històrica sinó en traçar una línia directa entre el Hollywood de l'època, profundament reaccionari i manipulador, i les fake news del nostre present. “La trama és molt il·lustrativa de la dimensió ideològica de Hollywood, que sempre ha sigut una empresa propagandística de tres potes: la tècnica a Los Angeles, la ideològica a Washington i la financera a Nova York”, assenyala Riambau. L'habilitat dels Fincher –director i guionista– és que, allunyant-se de Welles, alliberen Mank de la subordinació al clàssic immortal i de les trampes dels biopics, situant-se en un terreny propi en què evidentment no pot mirar Ciutadà Kane de tu a tu, però sí almenys escapar de la seva llarga i aclaparadora ombra. Però si et pares a pensar, els protagonismes no són tan diferents: Mankiewicz era un fracassat que va contribuir a un dels grans triomfs artístics de la història del cinema i Kane (o Hearst) un gran triomfador que va morir sol i frustrat, sentint que la seva vida era un fracàs. Segons com, dues cares de la mateixa moneda.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF