La carta de presentació del nou àlbum dels Manel és una cançó de pop vigorós i sensual i amb una lletra sobre el desig, la seva eufòria i els seus desastres. Musicalment, aquesta Teresa Rampell té més a veure amb la New Wave nord-americana i el pop britànic que amb el pop-folk. La cançó camina sobre el baix, com Heart of glass (1979), de Blondie, tot i que l'inici de Teresa Rampell s'assembla molt al començament de You only live once , del disc First impressions of Earth (2006), dels Strokes.
El primer senzill d' Atletes, baixin de l'escenari , el disc que es publicarà el 16 d'abril, desvela la nova línia de producció del quartet: un so més compacte, amb més protagonisme de la guitarra elèctrica sobretot en tasques rítmiques i amb el baix i la bateria reproduint, en aquest cas, el moviment dels malucs de la protagonista de la cançó. La secció rítmica també exigeix més a la veu, que novament assumeix la responsabilitat melòdica i que en la tornada s'enfila fins al crit. L'estructura s'aguanta en la línia de baix, l'únic element present tant quan la cançó avança ferma cap al crescendo com quan de sobte s'atura, una mica a l'estil d'alguns himnes dels britànics Hefner.
Pel que fa a la lletra, el narrador interpel·la una noia, la Teresa, que surt amb uns amics potser buscant amor, com la protagonista de Me llamas , de José Luis Perales. El narrador, que tot fa pensar que la coneix molt bé, observa des del desig i l'esperona a entregar-se a un amor eixordador que ve "ressonant com un incendi de timbals". Però ell també podria ser un antic amant, qui sap si ressentit per una dona que actua a rampells, de manera capritxosa, i que vol que la Teresa Rampell se senti com s'ha sentit ell, com "un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada".
