Manel Marí: gràcia, nervi, gresca i ritme

CampanetHi ha poetes que no tenen res a dir i que dediquen les seves energies creatives a fer jocs amb el llenguatge, a experimentar-hi a veure què en surt, a explorar-lo per si troben res de valor o a deixar-se endur per l’expressivitat autònoma de les paraules. Aquesta classe de poetes han escrit alguns dels poemes més sorprenents, espectaculars i atrevits del segle XX. També han escrit molts dels poemes més avorrits, impostats, gratuïts i falsaris del segle XX. Ja sigui per temperament, per gust o per preferències estètiques, Manel Marí no era d’aquesta classe de poetes. Tot el contrari. Era un poeta que tenia moltes coses a dir. Tenir coses a dir, naturalment, no garanteix que facis bons poemes, ni tan sols que en facis de curiosos o interessants. Has de saber dir-ho bé, ser capaç d’escriure-ho amb gràcia, amb nervi, amb una veu que es distingeixi de l’eixordadora i confusa cacofonia ambiental. Gràcia, nervi -nervi expressiu, moral, ideològic-, una veu personal i, també, un sentit natural i gimnàsticament musical de l’idioma són algunes de les qualitats de l’obra poètica de Manel Marí.

Si l’abordam en termes temàtics i de filosofia vital, la de Marí és una poesia que no pot ser sintetitzada en un parell de frases, però en la qual es reconeixen alguns estendards que permeten identificar-la. Dos dels estendards més vistosos són la festa i la revolta, que ell sovint concebia d’una manera indissociable. Ho il·lustren els versos finals d’un poema del seu darrer llibre, Tavernàries : “reclameu que un espasme sincer us esmeni els dogmes / sense embolcalls amables. Collons, planteu-hi cara / al seny fossilitzat! Beveu, i destruïu-lo!”. És un clam que insereix Marí en una llarga tradició de literats que han fet servir l’alcohol com un instrument d’alegria però també d’alliberament, com un escut i una arma per defensar-se de l’exèrcit enemic del conformisme, l’avorriment i la renúncia. En aquest sentit, és significatiu que, quan poetitza el món de la festa, Marí no cau en la postal cràpula o clàssicament canalla de la nit, sinó que sovint opta per donar-hi un aire enjogassat, irreverent, similar al de The piano has been drinking, la cançó etílicament visionària i humorística de Tom Waits que cita a Tavernàries.

El tema de la revolta

Això no vol dir que la revolta vagi sempre de la mà de la festa, del bullici, de la gresca. En absolut. A No pas jo, potser un dels seus millors llibres -almenys dels cinc que jo he llegit-, té poemes en què tracta el tema de la revolta d’una manera greu i seriosa. Un exemple són aquests versos del poema titulat Diürn : “Ens ha abaltit la transcendència / de la sang pròpia que es decanta / i els signes de l’herència filtren / subtils hipoteques dels noms, / un alfabet gregari, un dogma”. Són uns versos en què jo veig una de les tensions centrals de la modernitat i de la postmodernitat, també un dels dilemes que ha de resoldre qualsevol creador: la tensió entre el llegat que rebem i l’obra nova que es vol construir, el dilema de decidir com et relaciones amb el passat i amb la tradició. Crec que Manel Marí era un poeta que sabia que, amb la tradició, s’hi juga, s’hi discuteix, se segueix, es traeix o s’hi negocia, però que en tot cas s’ha de conèixer, i bé. Això em duu a una altra característica de la seva obra, que és que, bo i essent un poeta de la festa i la revolta, Marí també era un poeta conceptualment dens i reflexiu. Les seves sempre són reflexions, això sí, amb gràcia, nervi, gresca i ritme. Duraran.