Maika Makovski: "Mai no he fet un disc tan enèrgic i vital com aquest"

L'artista mallorquina presentarà aquest dijous a Pollença algunes cançons del seu darrer disc, que és a punt de sortir

Maika Makovski explica que tornar a Mallorca és com pesar una mica menys. I la fa molt feliç, diu, poder alleugerir de tant en tant, en arribar a l'illa, les càrregues en moments en què una té "dolors d'estrès o del cor". Va fer les primeres passes al mític Bluesville de Palma, i des de llavors ja han passat set discos, diverses bandes sonores creades per a teatre i cinema, i un vuitè disc, que és a punt de sortir. El presentarà aquest dijous al claustre de Sant Domingo de Pollença en el marc del festival Sons de Nit.

On us va agafar el confinament?

Per desgràcia, em va agafar a Madrid. I quan la ciutat està oberta, és estupenda, però els espais d'habitatge que hi ha normalment no tenen un espai per suportar estar-hi dos mesos seguits. Però vaig entendre bastant aviat que li havia de trobar propòsit, i em vaig posar a pintar. Tenc companys que han escrit un munt de cançons, però en el meu cas ho vaig canalitzar d'aquesta manera. Vaig pintar molts quadres i això feia que m'aixecàs amb il·lusió cada dia.

Altres passions?

Jo sempre dic que tenc diverses vaques per munyir i quan una s'asseca, vaig a l'altra [riu]. M'agrada molt escriure i tenc diversos  hobbys que em realitzen a escala creativa. Un és la terra, i com més gran és el terreny a què m'he d'afrontar, millor. I l'altre és la grafologia, l'anàlisi de la personalitat a través de la lletra. M'encanta i m'intriga eternament. Sempre li intent trobar alguna errada a Augusto Vels, que és el pare de la grafologia que jo estudii, però la veritat és que l'home ho va fer bastant bé! [riu].

El darrer disc és a punt de sortir, cert?

Sí. Estic acabant de tenir-ne l'estructura per treure'l i sortirà molt aviat. També ja hi ha el primer videoclip i ja veureu que és una extravagància total.

En realitat heu creat dos discos: un de diürn i l'altre de més nocturn. Com es transporta aquesta polaritat a la música?

Jo sent que, en certa manera, no faig música, sinó que music les meves experiències. No m'he sentit mai música de la manera que s'hi senten altres companys. Alguna cosa que estic sentint la traduesc al vocabulari de la música amb l'harmonia, la melodia, el so. I em surt de manera natural. Algunes emocions es tradueixen en alguna cosa més elèctrica, més ruïnosa i caòtica; i d'altres et porten a quelcom més silenciós i acústic.

Què us interessa d'aquesta polaritat?

Més que interessar-me, és que no puc viure amb ella, tot i que ho he intentat. M'he adonat que al llarg d'aquests anys m'han dit moltes beneitures i una d'aquestes és que em comprometi amb un estil. I això és una ximpleria, perquè la música va molt més enllà. Jo sempre he estat compromesa amb la meva veu autoral més que amb un estil. Així i tot, crec que sempre hi ha un fil conductor en la meva música.

El que publicau, però, és el diürn. Què passarà amb el nocturn?

No hem decidit encara com el presentarem. Potser no és ni un disc, potser acaben sortint cançons soltes, perquè avui dia, amb el negoci discogràfic, no crec que sigui necessari treure un disc.

Com heu viscut el fet d'estar tants d'anys dins d'una indústria que no és gens fàcil?

He patit molts ensurts, però també he après molt. Sobretot a animar-me. Perquè és una professió que t'impulsa a tirar-te a la piscina. No tens temps per pensar si et vols tirar a l'aigua, t'hi has de tirar. Em qued amb això sobretot.

Veneu l'experiència del trio de rock The Mani-Las. Sentiu que repreneu el fil dels altres treballs més introspectius?

És un projecte personal, però he tornat al format de banda de rock, perquè després de dos anys i mig de gira amb el Quartet Brossa, sí que necessitava tornar a aixecar-me a l'escenari i posar-me a posar prop de la gent. Estic muntant una banda amb què tenc molta confiança: serem cinc persones a l'escenari en línia com si fos un batalló d'afusellament [riu]. I el disc és molt enèrgic i vital. En aquest sentit, no he fet mai un disc així de vital.

Vau pensar de jove que us dedicaríeu a la música?

El meu pare és multiinstrumentista i sempre ha estat músic professional, i això va fer que cresqués en un ambient on la música era una cosa natural. A 12 anys, quan vaig escriure la meva primera cançó, ja vaig pensar que podria ser la meva professió. I l'estocada final va ser en el concurs de pop-rock de Palma. Tenia quinze anys i, en sortir a l'escenari, vaig tenir la seguretat que em dedicaria a això. Vaig tenir la sort de saber-ho d'una manera precoç.

Com és la vostra relació amb Mallorca?

Per mi, quan arrib aquí, és com si alguna cosa es desinflàs. Alguna cosa que duc a sobre que no pertany em pertany i, quan arrib aquí, es desploma i pes una mica menys. Em fa bastant feliç tenir la possibilitat d'alleugerir-me en alguns moments. Sobretot en aquells en què una té mals d'estrès o del cor.

És un punt d'inflexió el viatge a la terra del vostre pare, Macedònia?

M'ha fet millor persona conèixer Macedònia, la terra del meu pare. Hi havia una part de mi que tenia una mica de raquitisme i, quan vaig anar allà, la vaig omplir de nutrients de la meva família. També vaig comprendre millor el meu pare i el fet de trobar-me amb la família va fer que m'obrís com mai ho havia aconseguit. Musicalment vaig fer Carmenka, que mesclava les músiques de les meves dues padrines: la de Macedònia i la d'Andalusia, amb músics d'aquí i d'allà.

Com viviu el procés creatiu?

He tingut de tot. He tingut moments en què he forçat més la màquina, com quan vaig fer el tercer disc, gravat amb John Parish [ Maika Makovski. 2010]. Va ser un moment dur de creació, perquè forçava les coses per tal que canviassin. Estudiava un camí i m'equivocava molt. I després he tingut moments quasi místics, com el següent disc, Desaparecer. Vaig escriure totes les cançons en un mes i les vàrem gravar en cinc dies. Jo vaig sentir que tenia el múscul creatiu entrenat en aquell moment.

I com us portau amb les creacions passades?

Les mir amb afecte, perquè he après que és la millor manera de mirar-les. Hi ha cançons que han perdurat en el temps i d'altres que han quedat infantils per a mi, però ja no em castic per aquestes coses.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF