Auditòrium.- Tot just després de dues vetllades presidides per Bach, amb una Passió segons sant Mateu memorable, en perfecta simbiosi entre la Coral i la Simfònica, i amb els sobretítols perfectament visibles com a gran valor afegit, el novè concert de la temporada es va convertir en un altre salt mortal i tirabuixó amb la interpretació de la Simfonia núm. 9 de Gustav Mahler per part de l’Orquestra Simfònica i vint-i-sis cadells de l’Acadèmia, dirigits pel titular, Pablo Mielgo. Fins a noranta-cinc músics per a aquest carrusel musical que en el seu moment es va convertir en un controvertit daltabaix que va deixar una mica descol·locat el respectable amb l’esbós de les primeres passes cap a l’atonalitat, sumades a la gran varietat de conceptes i sensacions que sorgeixen de la partitura. Eren temps de ruptura, d’innovació, en tots els vessants artístics. També l’univers musical obria lleument les finestres cap als nous vents que començaven a bufar. Mahler era un creador sense fronteres, i molt manco influències, per això també la darrera simfonia completa que va signar tampoc no va tenir res a veure amb la resta de la seva producció, fins i tot es podria dir que va ser la que més es va allunyar de la resta de les seves composicions.
Gustav Mahler mantenia que cada simfonia havia de ser un món en si mateix. I en aquest novè univers el músic va complir amb escreix una de les seves màximes: “Una simfonia ho ha d’abraçar tot”, i la va convertir en un esbojarrat mapa de la seva existència. Per això hi podem trobar aires de sonata, de concert, de rondó… amb un esperit desfermat, molt lliure, que dinamita totes les convencions que fins aleshores havien presidit aquest tipus de composicions amb l’inviolable prejudici que després de Beethoven no hi havia cap possibilitat per a la renovació. Idò no, la novena de Mahler és tan abundant d’ingredients que tant es pot qualificar de desmesurada com de poètica. Tanta desmesura i poesia fan que hi puguem trobar un bon grapat de la gran varietat de colors de la paleta mahleriana, des de la follia fins a la reflexió, des de la festa sense contenció fins a la mort i el silenci, circumstància que fa que tots els solistes participin de la voràgine de sons i sensacions. Així, Smerald Spahiu, Barbara Walus, Miriam Merino, Javier Arnal, Eduardo Bernabeu, Martin Grec, Emmanuel Bleuse… varen tenir i aprofitar el seu moment de glòria, que naturalment els va recompensar un exhaust Pablo Mielgo a la finalització del concert. Un concert en el qual el director havia optat molt estrictament per la morositat que marca la partitura en el segon i el quart moviments, l’ adagio, al qual li va sobrar una mica de volum, tot just al principi, massa vigorós, imagín que encomanat pel rondó que el precedia i que contrastà amb virulència amb el subtil acomiadament, dibuixat i interpretat amb un excels i agònic pianíssim, que també va deixar escrit amb paraules en la darrera versió de la composició, un significatiu “Oh, món, adeu”, que no era un adeu a la vida. Tot i que va morir un any més tard, Mahler es referia al món que havia perdut pel camí.
