M'agrada

Enguixat i dins d'un pijama blau cel, James Stewart passa hores mirant, a través de la finestra, l'edifici del davant. De vegades, se li enrampa el peu. Massa dies, immobilitzat. Si alguna cosa li interessa, prefereix estirar el coll.

Aquesta tarda s'ha passat una bona estona pendent de la senyoreta Cor Solitari. La noia s'ha tancat una estona al bany i n'ha sortit amb un vestit verd que deixa al descobert unes espatlles blanques i suaus. Ha parat una taula perfecta, amb tovalles de fil, espelmes, i tots els detalls. La senyoreta Cor Solitari ha anat a obrir la porta. Fa veure que parla amb algú però està sola. S'asseu a taula i se serveix un tros de pollastre que ja està fred. A l'apartament del costat, una ballarina celebra una festa per a accionistes interessats en el seu amor. El nou inquilí del quart ha resultat ser un pianista. Toca peces melancòliques. Amb un ull al piano, el majordom treu la pols dels mobles. Ja sabeu com continua La finestra indiscreta de Hitchcock.

Jo també tinc la meva finestra particular, encara que a vegades es presenti algun problema de guió, ensopegui amb un personatge perdut que no se sap molt bé on va i els diàlegs no els acabi d'entendre. Tot i així, m'agrada molt la meva finestra. Aquesta nit, l'escriptor escolta Moanin de Charles Mingus i capbussa el cap dins les hores mentre busca fotografies d'antigues revolucions. L'Íngrid, amb el posat romàntic d'una antiga pionera, vol ser la primera dona de casa seva a arreglar la televisió i fa fotos del procés, cada cop que la senyal avança un centímetre de cable. En la sèrie britànica de televisió The fall and rise of Reginald Perrin , el noi pèl-roig ha trobat una excusa perfecta per vorejar els matins en el seu treball com a funcionari i viure la tarda mentre escaneja fotos de la Barcelona que ja només existeix als llibres. El gat vigila des de la terrassa, amb uns ulls que esgarrapen sense ungles, les novel·les que llegeix la mestressa. Conec totes les bestioles de les famílies, també les criatures. Un nou inquilí em descobreix unes antigues cançons de swing que es desfan com lligacames. Després d'hores i hores veient pel·lícules romàntiques, la senyoreta Anxova, així n'hi dic jo, ha passat a l'acció i n'ha muntat una en què l'únic desenllaç possible és sempre el petó. Som tots Cors Solitaris davant de la finestra del Facebook.