ART

El MNAC posa la primera pedra de la col·lecció d’art de postguerra

Bartolomé Bermejo, Oriol Maspons i Antoni Fabrés, grans exposicions del 2019

Amb un pressupost una mica menys escarransit que fa tres i quatre anys, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) encara el nou curs amb una mirada “positiva” i consolidant la línia del director Pepe Serra: “La nostra raó de ser és la col·lecció; és la base de tot i té un potencial enorme”. Amb aquesta premissa prenen sentit les exposicions presentades per al 2019, que tindran lloc mentre es prepara la reestructuració de les sales del Gòtic (per al 2020) i del Romànic (el 2022), i mentre el museu batalla per aconseguir la tan anhelada ampliació.

Una de les exposicions destacades serà l’antològica dedicada al pintor del segle XV Bartolomé Bermejo, que han organitzat amb un soci de categoria com el Museu del Prado, on s’inaugurarà la mostra la setmana que ve. A Barcelona vindrà al febrer. Serà una ocasió única per veure per primer cop fora de la catedral de Barcelona l’extraordinària Pietat Desplà (1490), esplendorosa després de la restauració. L’obra estarà fora de l’església un any, perquè després una versió reduïda de l’exposició passarà l’estiu a la National Gallery de Londres.

Una mostra que previsiblement atraurà el gran públic és la retrospectiva dedicada al fotògraf Oriol Maspons. De fet, es podrà visitar durant tota la segona meitat de l’any. És un compte pendent del MNAC, que des del 2010 té dipositat el fons sencer del fotògraf, format per 7.000 imatges dels anys 50 i 60, de les quals n’ha aconseguit comprar 200 còpies renegociant amb el fill. “Serà una sorpresa”, assegura Serra, perquè l’exposició ampliarà la visió amable que es té de l’obra del fotògraf: “És més seriós, profund i estructurat del que es creu”.

Una altra descoberta que ofereixen els fons de la col·lecció és la figura d’Antoni Fabrés, de qui el MNAC té força obra que no s’ha tret a la llum. Podria recordar l’orientalisme de Fortuny però també té obra naturalista i realista. Es podrà comprovar a partir del maig.

Construir patrimoni i relat

El museu compta amb un pressupost de 15,5 milions d’euros, però només en queda prop del 10% (1,3 milions) per dedicar a la programació, la resta és despesa estructural. S’ha millorat: fa quatre anys tenien només 800.000 euros. Però també és cert que fa una dècada el pressupost ascendia a 21 milions i havia arribat a 26.

Amb aquestes xifres, el museu, a més d’incrementar els prop de 900.000 visitants a l’any -enguany l’exposició Gala Dalí hi ha ajudat amb 125.000 visitants-, també ha d’encarar un dels grans deutes pendents amb els artistes de la postguerra i la segona avantguarda (1940-1980). El conservador d’art modern Àlex Mitrani és qui té la doble feina de crear la col·lecció gairebé de zero, a través d’acords i de donacions dels hereus dels artistes, i també d’elaborar un relat artístic sobre aquest període. “És art contemporani però és patrimoni. I no es pot deixar perdre”, afirma Mitrani. El mercat ofereix moltes possibilitats i per això el museu reclama un pressupost específic a banda del fons reservat per Cultura per comprar art contemporani.

Els artistes que van entrant al MNAC es podran exposar sols -el 2019 es veurà la donació d’Aurèlia Muñoz- però també s’obrirà al novembre una nova sala dedicada a les segones avantguardes al final del recorregut d’art modern, que complementarà la dedicada a l’entorn Dau al Set. Serà una exposició flexible, que cada any es modificarà per donar cabuda a nous artistes. És obvi que dues sales no permeten mostrar quatre dècades, però serà l’embrió del que es voldria desplegar al pavelló Victòria Eugènia.

El MNAC fa anys que està convidant artistes a entrar al museu. Fins i tot han creat un carnet d’artista. Fruit d’això estan rebent propostes d’autors que han fet dialogar la seva obra amb la del museu. A finals del 2019 s’exposarà Oriol Vilapuig. També hi haurà una mostra de l’ underground que va arribar amb el còmic. A més, el MNAC sortirà fora del Palau Reial. La mostra més ambiciosa és al Japó, on en cinc ciutats es podrà veure The city of artistic miracles.

El museu reclamarà tot el pavelló Victòria Eugènia per a l’ampliació

L’ampliació del Museu Nacional és una necessitat evident, i encara més quan ja s’ha començat a construir una col·lecció que abasta de l’art de postguerra a la postmodernitat i que no té sales per exhibir-se. El director Pepe Serra assegura que l’impulsor del museu, Folch i Torres, als anys 40 ja preveia que caldria ampliar l’espai expositiu amb l’art que es feia en aquella època i apuntava fins i tot als pavellons de l’Exposició Universal del 1929 com a extensions lògiques. Serra persegueix el mateix objectiu amb determinació i vehemència. I carregat de raons. Per això defensarà davant les administracions que alimenten el museu -en una comissió mixta que es reunirà per primer cop el 19 d’octubre i ho farà cada mes- que el MNAC necessita ocupar tot el pavelló Victòria Eugènia. El seu pla preveu traslladar-hi la col·lecció d’art modern, les exposicions temporals i la biblioteca, que es convertiria en un centre d’estudis. La potència de l’art medieval serviria de reclam per atreure el públic al Palau Reial.

Serra es compromet a presentar el pla estratègic al gener, pactat amb les administracions. “Planificat amb temps, crec que pressupostàriament és viable. Però hem de saber quin és el dibuix final abans de moure res. No podem ser frívols perquè parlem de traslladar 1.500 obres. Només el pis d’art modern és més gran que tot el Macba”, deia ahir, referint-se als anuncis que ha fet l’Ajuntament de Barcelona sobre la possibilitat de fer un trasllat provisional i parcial. La seva proposta, que tenia damunt la taula, marcava la data final del 2029. El director actual acaba el mandat el 2022 sense possibilitat de renovar. Vol deixar l’ampliació encarrilada.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF