M.I.A., la diva pop que es va avançar a l’era de l’activisme polític

La cantant presenta a la Berlinale el documental ‘Matangi/Maya/M.I.A.’

Cap al 2010 M.I.A. es va convertir en l’estrella del pop més odiada dels Estats Units. En el moment més dolç de la seva fama, la cantant anglesa -però nascuda a Sri Lanka- va fer servir la seva veu per denunciar la violència del govern de Sri Lanka contra la població tàmil de l’illa qualificant-la de “genocidi encobert”. I ho va fer a les entrevistes, als videoclips i allà on va poder. Però quan el New York Times va dedicar-li un perfil de setze pàgines, l’autora va retratar-la com una revolucionària de saló, una diva pop per a qui l’activisme polític era un ganxo per vendre discos.

Objecte de burla i acusada de celebrar el terrorisme, la societat nord-americana va girar-li l’esquena mentre ella s’embarcava en la seva gira més ambiciosa: “Va ser el pitjor moment de la meva vida -recordava M.I.A. fa uns dies a Berlín-. Em van censurar el clip de Born free, ningú venia als meus concerts i tothom deia que jo era una merda, un càncer de la societat. Era l’època d’Obama, tot anava bé i jo els feia nosa. Molta gent a qui jo havia ajudat em va apunyalar. Vaig perdre molts amics. A més, acabava de ser mare mentre a Sri Lanka hi havia una guerra civil. Tot allò es va filtrar als concerts, que per a mi són els millors que he fet mai. Però aquest paio només n’ha posat dos plans en tota la pel·lícula”.

El “paio” és Stephen Loveridge, un vell amic de l’escola d’art que ha convertit les 700 hores de cintes que M.I.A. va confiar-li en el documental Matangi/Maya/M.I.A., que s’ha presentat aquesta setmana a Berlín. Loveridge admet que estava “més interessat en la persona que en l’obra”. El film captura l’arribada d’una nena d’onze anys a Londres fugint de la violència, l’enamorament de la música hip-hop i el naixement de la vocació artística, la complicada gestió de la figura del pare -fundador de la guerrilla independentista tàmil- i la seva amistat amb Justine Frischmann, líder del grup de britpop Elastica. També un viatge a Sri Lanka per visitar els seus familiars i filmar un documental que arribaria a completar.

Tot plegat, un material molt sensible que a M.I.A. li està costant digerir: “El primer cop que vaig veure el film va ser a Sundance i em vaig enfadar -confessa-. Estava en xoc, era massa personal però alhora faltaven moltes coses, sobretot de Sri Lanka. El meu oncle, per exemple, va treballar per a Amnistia Internacional durant vint anys documentant la violència que ha patit la població tàmil. Coneix cada violació, cada assassinat... Però només surt en un pla llegint el diari”. Loveridge es justifica: “No només ell, tota la família de la M.I.A. tenen vides complexes i apassionants. Però no podia integrar-les sense convertir la pel·lícula en una cosa diferent”.

La cantant reconeix haver començat a assumir el documental després de veure’l per segon cop a Berlín. “Vaig plorar molt -confessa-. I després vaig beure i fumar com feia anys que no feia. Però necessito temps per processar-ho”. Les diferències entre ella i Loveridge són visibles a les entrevistes conjuntes, però també l’amistat que suavitza els retrets. “L’Steve s’amaga de mi des de Sundance, només em vol veure davant la premsa, així que ho aprofitem per fer teràpia”, bromeja M.I.A. “Hem tingut problemes de confiança al llarg del procés. Quan Amèrica m’odiava i jo no podia obtenir el visat per actuar-hi, ell se’n va anar a viure en una bonica casa de Brooklyn amb el seu gos i vaig arribar a pensar que ell també em volia vendre. Què feia editant una pel·lícula sobre mi justament en el país que no em podia ni veure? Era sospitós!”

L’animadversió nord-americana contra M.I.A. va arribar al punt àlgid quan la cantant va ensenyar a càmera el dit del mig durant l’actuació de Madonna a la Super Bowl del 2012. “La Madonna i jo ja no parlem -diu-. Com va dir el meu mànager, vaig ser el convidat que s’emborratxa i t’arruïna el casament. Però les coses són així, ho tornaria a fer”. M.I.A. observa amb recel l’omnipresència actual de l’activisme en el món de la cultura. “La revolució s’ha convertit en una mercaderia. L’altre dia els guanyadors dels Grammy tenien alguna cosa a dir, però fa uns anys no era així. L’activisme està de moda, però això també passa, perquè jo ho vaig fer abans. Amb una diferència: a mi em van crucificar”. M.I.A. ha quedat tipa de la indústria musical i no té previst treure més discos. “He esgotat els meus contractes i no vull firmar res més -diu-. Potser escriuré una pel·lícula”. Mentre defensi causes incòmodes no tindrà encaix fàcil en el món de l’espectacle. “La ironia és que ara el més cool és ser políticament actiu, però només si parles del que ells volen”.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF