CONVERSES SUSPENSIVES...

Marina Planas: "Ignorar l’arxiu del meu avi és una agressió a la nostra memòria"

Videoartista experimental, gestora que escriu... polièdrica

Laberint, físic i conceptual, contenidor d’històries i expressions artístiques, projecte en construcció... Casa Planas és un experiment necessari, una illa de cultura underground amb estètica de casal llibertari, una mena de miracle enmig d’una ciutat que flirteja massa sovint amb la grisor dels canons. Marina Planas és la mare d’aquesta criatura immensa que ocupa un edifici de l’avinguda de Sant Ferran de Palma, on el seu padrí, el fotògraf Josep Planas Montanyà (1924-2016), passà mitja vida. I és que l’espai creatiu i multidisciplinari -on pots trobar des d’un taller de serigrafia fins a una emissora de ràdio, passant per una zona de co-working- comparteix envans (sense arribar a comunicar-se) amb l’arxiu que guarda centenars de milers d’instantànies, postals, retalls de premsa i un material fotogràfic inclassificat i difícilment classificable.

Videoartista, escriptora, guionista, gestora cultural... Eclèctica per naturalesa, per necessitat o per opció?

Crec que és la meva naturalesa. Tenc moltes inquietuds i puc estar rodant una pel·lícula i de cop i volta fer una instal·lació.

Dispersió, personalitat polièdrica?

Una cosa va de la mà de l’altra, no? (riu) Sí que som dispersa, però quan m’he de centrar en un projecte deix la resta aparcats... Va en funció de les oportunitats que surten. Puc tenir en marxa una exposició i, si sorgeix un problema tècnic que m’impedeix avançar, m’hi pos amb una altra cosa. Relacionat amb Casa Planas, per exemple, de vegades apareix una línia de subvenció a la qual podem optar i m’he de posar a elaborar un dossier i deixar de crear, i després tornar-hi...

Vas viure fins fa tres anys a Nova York. Per tant, vas experimentar el mateix que la protagonista de Mai neva a ciutat (la pròxima sèrie de ficció d’IB3). Un ‘xoc cultural invers’, tornar-te a acostumar a Palma, que en realitat és la teva ciutat...

Va ser una mena de xoc, sí... Em va costar molt tornar-m’hi a adaptar. És que el de Nova York és un altre ritme, un ritme frenètic. Allà t’arriben estímuls constants. En els meus camps: el videoart, el cinema experimental i la fotografia, les motivacions són permanents. Aquí, de tant en tant, trobes una exposició, però no tens una gran quantitat d’opcions per veure i beure, en el sentit d’alimentar-te. A Nova York tenia la sensació de viure en un estat d’èxtasi contant... És una bombolla creativa que no s’atura. Vaig conèixer artistes que prenien pastilles per no dormir i així poder treballar. Fregava la bogeria.

Per ventura has volgut ficar Nova York a Casa Planas...

És l’objectiu. De fet, la idea ve d’allà, de les antigues fàbriques de Brooklyn que s’han convertit en espais de creació i estudi. A mi m’agradaria crear un centre de reflexió sobre els temes que més m’interessen, especialment l’art conceptual, però he hagut d’obrir una mica la ment. De fet, Casa Planas s’està convertint en una cosa totalment diferent del que m’havia imaginat, però també molt interessant.

“Un espai imprescindible”, deis al web... No sé si aquesta afirmació està relacionada amb la idea de transcendència que cercau els creadors...

Ho deim perquè és un espai únic que els creadors necessitaven. Ara mateix estam fent habitacions noves, adequant espais, perquè tenim cada vegada més demanda... No hauria de ser la nostra tasca, però oferim allò que no ofereixen les institucions. Hi ha el CAC de Ses Voltes, que ara mateix roman tancat... Un altre desastre de les institucions.

A l’arxiu del teu padrí hi ha material per fer un museu. Supòs que l’has mostrat als responsables d’aquestes institucions que esmentaves...

L’arxiu no només parla del passat, també del futur. El que hi ha allà documenta els canvis, les transformacions urbanístiques, arquitectòniques i socials de l’illa, l’origen de les quals són als anys 50, 60 i 70. Sense la memòria que contenen els arxius no podem construir la nostra identitat i el nostre futur. Les institucions ho haurien de tenir en compte, però, ben al contrari, estan deixant que caigui en l’oblit. Ignorar l’arxiu del meu avi és una agressió, un acte de violència cap a la nostra memòria.

Però què t’han dit?

Des del Consell em van contestar que s’ha de generar una estratègia (somriu).

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF