Luis Ortas: “El mal ús de la narrativa audiovisual fa més voluble la societat”

Entrevista al cineasta i productor que, tot i la inseguretat laboral que sovint envolta els professionals del sector, és dels que no aturen de fer projectes

Director de cine i productor, Luis Ortas (Palma, 1973) és dels que no aturen de treballar i concebre projectes, tot i la inseguretat laboral que sovint envolta els professionals del sector. Diu que ho fa perquè l’entusiasma la feina i assumir-ne el risc és una elecció. Al documental Constel·lació Comelade, que va estrenar al DocsBarcelona, que ara ha presentat a l’Atlàntida Film Fest i que aquest dissabte, 1 d’agost, s’emet a IB3 (22.35 h), li ha dedicat els darrers tres anys, però no en exclusiva. Qui dirigeix la productora Cinètica i ha signat audiovisuals com Mar de fang, la sèrie Memòria i oblit d’una guerra i Amour de vivre, sobre Albert Camus, entre d’altres, recorre en el seu darrer treball el propi univers cultural a través del músic Pascal Comelade, una rara avis, amb tot d’amics i coneguts.

Per què Pascal Comelade?

Des dels 14 anys, que vaig descobrir el seu disc El primitivisme, m’ha interessat i he fet servir sovint la seva música en els meus treballs. És un artista autèntic, com tots els que fan part de la seva constel·lació. No varia el seu camí, fa allò que vol fer, sempre surt de l’estàndard. És singular. Quan en sents la seva música, tot d’una saps que és Pascal Comelade. No és fàcil, ni ho ha estat fer el documental. Rebutja les càmeres i l’exposició pública. Li notes l’angoixa de sentir-se observat. Jo pensava que, amb els anys, un artista té menys angoixes, però això no és així, o no sempre. A ell, li han augmentat.

I per què Constel·lació Comelade?

Per ser com és, vaig entendre que no podria fer-ne el retrat, però podria fer-ne un paisatge. A més, a través de la seva constel·lació d’amics i col·laboradors -Max, Albert Pla, Sisa, Pau Riba, etc.-, recorria també el món cultural de la meva adolescència. La majoria d’ells són artistes hereus de la contracultura, que fan un art independent molt lligat a uns valors per sobre de l’esperit comercial que avui és predominant. Amb Constel·lació Comelade, intent reflectir una manera de ser artista que està en perill d’extinció perquè no hi veig un relleu. Són gent de rauxa, més que no de seny.

França, Catalunya, les Balears... També és una constel·lació?

Feia anys que volia fer un projecte dins l’Euroregió, que és un espai molt interessant al qual donam poquíssima importància. S’aprofita per a temes d’infraestructures, encara que allò que és vertaderament important és la part cultural que ens uneix. A més, m’agrada especialment com tracten els artistes a França, els tenen un respecte que es nota. I m’interessa l’aldea d’Astèrix que han muntat contra la globalització. El cinema americà no ha aconseguit envair la cultura francesa. També els artistes de la Constel·lació Comelade treballen la cultura local amb una visió singular, àmplia i sovint surrealista.

Què significa fer cinema aquí i ara?

No em vull realimentar en la queixa, preferesc cercar els forats per on poder sortir. Aquí hi ha molta capacitat i creativitat, però costa molt sortir-se’n. Els costos de la insularitat són un llast molt gran per a la cultura. Els ajuts públics estan concebuts d’una manera surrealista i amb criteris sovint contradictoris. I arrossegam una herència de la corrupció que fa que a l’Administració hi hagi molta por de tirar endavant projectes valents, tant pel pressupost com per la manca de personal per gestionar-ho. L’aposta per l’audiovisual només hi és en teoria.

Sovint tenim la sensació que l’audiovisual és la nina veciada de la política cultural dels darrers anys.

Doncs des de l’audiovisual la sensació que tenim és que això s’acaba, si és que qualque vegada ho ha estat. Amb la creació de l’Institut d’Indústries Culturals (ICIB) i amb IB3 donant suport a les produccions pròpies, semblava que això tiraria endavant. Però la reducció del pressupost de la televisió pública i sense personal a l’ICIB, encara som al mateix punt de sortida. Realment, no es confia en l’audiovisual.

Com creis que s’hauria de fer per tirar endavant?

No només necessitam doblers, sinó que es reconegui la nostra feina. I un públic que no estigui educat per a això, mai no ho reconeixerà. S’ha de treballar des de l’educació. No preparam els infants per veure cinema ni treballs audiovisuals, no es genera una capacitat crítica per valorar un llenguatge que tothom té a la mà [mostra el mòbil]. Es fa molt mal ús de la narrativa audiovisual, i aquest mal ús fa més voluble la societat.

Vós, que vàreu fer treballs de ressò per a la Televisió de Mallorca, l’enyorau?

Mirau, els projectes especials de la televisió catalana tenen un lloc al canal 33, TVE té La 2. Aquí no tenim un espai per a productes d’un cert risc, ni tampoc pressupost. Televisió de Mallorca no s’hauria d’haver tancat. L’haurien d’haver reconvertida en una televisió més cultural, artística i experimental. Això ens falta als creadors, però també al públic com a eina educativa.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF