Lucia Pietrelli: Al bosc amb Irene

PalmaAquest novembre, Lucia Pietrelli (Candelara di Pesaro, 1984) ha estrenat Irene i la terra adormida, una cantata amb text seu i música de Francesc Vicens que du el subtítol d’Una rondalla per a la Nit de les Ànimes, i que efectivament es presenta com un conte meravellós que passa dins un bosc i que poua en la cultura popular i tradicional (cal subratllar el treball de documentació de Carme Castells i Joana M. Serra) per intentar trobar un sentit a la mort (i, per tant, a la vida mateixa) i als rituals que s’hi associen. Irene i la terra adormida ha tingut una excel·lent acollida a la seva estrena al teatre Principal a Palma, del passat dia 1, i a la seva representació d’ahir mateix, dissabte, a l’Auditori de Manacor, i afegeix una nova dimensió (la teatral) a l’escriptura de Lucia Pietrelli, que és al mateix temps càustica i lírica, delicada i contundent. És autora dels llibres de poesia Fúria (Documenta Balear, 2010), Vertical / Verticale (Raffaelli Editore, 2011), Violacions (publicat per l’editorial Moll el mateix 2011, i reeditat el 2017 per AdiA Edicions), Esquelet (Pagès Editors, 2013), Mort d’un aviador tartamut (AdiA Edicions, també del 2013), Ortigues (AdiA Edicions, 2013, amb il·lustracions de Miquel Jaume) i V. (Cafè Central/Eumo Editorial, 2016). També ha escrit les novel·les Nissaga (Moll, 2013), Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner, 2014) i Cadenes, que va merèixer el premi Joanot Martorell i va ser publicada per Edicions 62 l’any 2015. Ha traduït al català Stefano Benni, Graciano Grazini ( Blues en setze i Atlas de micronacions, respectivament) i, recentment, Tonino Guerra ( La mel, a quatre mans amb Pau Vadell). També, Blai Bonet al castellà ( Parasceve ). Des de la universitat de Pisa va anar a parar a Madrid per completar els seus estudis sobre llengua i literatura espanyoles, i en un desplaçament cada vegada més perifèric, va anar de Madrid a Barcelona i de Barcelona a Mallorca, on una italiana s’ha convertit en una de les veus joves més potents de la literatura catalana actual. Quedam al cafè Riutort de la placeta del Carme i, com si volgués fer bo el tòpic sobre els italians, justifica la tria “perquè tenen un cafè molt bo: no som gaire primmirada amb el menjar, però amb el cafè he d’admetre que sí”.

-D’una manera no gaire explícita, el que conta Irene i la terra adormida és una resurrecció. Era un tema que ja es trobava en els teus llibres anteriors i que aquí es posa en primer terme?

-Potser sí que la idea de la resurrecció del cos com a experiència extrema es trobàs latent en algun dels meus llibres, fins i tot de manera no deliberada.

-A Violacions, per exemple.

-És possible, sí, tot i que tal vegada hi hauria una connexió més clara en un altre aspecte: la que uniria el personatge de na Irene amb els de na Blancaneu i na Magraneta, a Ortigues.

-Aquesta resurrecció es podria interpretar com la de l’illa de Mallorca, o això ja seria forçar massa la lectura?

-Em tem molt que Mallorca no va cap a una resurrecció, sinó més aviat al contrari. Si fos un personatge d’ Irene i la terra adormida, seria una d’aquestes ànimes que queden inertes i que no aconsegueixen sortir durant la Nit de les Ànimes. En sis anys que fa que visc aquí s’ha produït un deteriorament terrible.

-En aquests darrers anys s’ha fet especialment visible.

-Sí, és com si tot anàs a pitjor contínuament. Quan un procés com aquest, tan agressiu, de degradació d’un entorn, es produeix tan a prop teu és difícil assumir-ho, i fins i tot entendre-ho i explicar-ho. Perquè ho percebem nosaltres, però a fora no arriba. A Itàlia, per exemple, ara hi ha precisament una moda de fer les vacances a Mallorca. Abans els italians anaven sempre a Eivissa i a Formentera, però ara volen venir tots a Mallorca! No tenen la percepció d’una destinació saturada pel turisme. Fins que venen i s’ho troben, clar.

-El turisme italià, en tot cas, no és el que associam més aviat amb el turisme de pitjor qualitat.

-No, encara sort d’això. Però, ja et dic, tothom es mor de ganes de comprar un d’aquests paquets de vacances a Mallorca! Per a mi és xocant, perquè, al començament d’instal·lar-me aquí, a Itàlia em deien: “A Mallorca? I per què no a Eivissa? Què hi fas, a Mallorca?”. I ara resulta que hi volen venir de totes passades.

-En una entrevista que et va fer Jaume C. Pons Alorda al digital Núvol, vaig entendre que havies après català llegint Blai Bonet.

-Bé, el meu primer contacte amb el català va ser amb amics mallorquins, de manera que ells van ser el meu model de parla i també els que em van recomanar la lectura de Blai Bonet, que evidentment em va fascinar. Notava que no l’acabava d’entendre i volia aprendre l’idioma per poder entendre millor els seus llibres. A la universitat de Pisa vaig poder fer uns bons estudis sobre llengua i literatura espanyoles, però ningú no em va dir que el català existia, i això encara va fer que m’interessàs més. A més de llegir Blai Bonet, vaig escoltar molt els discos de les Rondalles mallorquines.

-Les gravacions de don Francesc de Borja Moll?

-Sí, són boníssimes! El resultat és que els amics de Barcelona em diuen que xerr en mallorquí i els amics d’aquí em diuen que paresc de Barcelona [riu]. Em passa una cosa semblant amb el castellà, que en bona part el vaig aprendre parlant amb companys llatinoamericans, i clar, vaig agafar coses dels seus parlars. Això també m’ho critiquen quan xerr amb companys castellans, i no veig per què. Crec que els idiomes s’han de veure com un tot, amb tot el que contenen i totes les maneres que hi ha de parlar-los. S’han de veure com a fets vius.

-Són formes d’expressió de la vida.

-Exactament. A mi em va enamorar el so del català, tant si el sentia parlat per mallorquins com per catalans. Com també em van enamorar Blai Bonet i les ‘Rondalles’. M’enlluernava aquella manera tan contundent que té Blai Bonet de dir les coses... Per mi, durant un temps, el català era Blai Bonet. Com la primera persona que et du a Formentor, una cosa així. També vaig llegir la traducció que existeix en italià d’ El mar [ Il mare, de Blai Bonet, Mauro Baroni Editore, traducció d’Alfonsina de Benedetto, 2002], que és una bona traducció, tot i que en ocasions fa una cosa que no m’agrada, i és suprimir determinades frases o fragments. Els obvia perquè tampoc són imprescindibles per al conjunt. És una opció i ja et dic que la traducció és bona, però clar, quan coneixes l’original, hi trobes a faltar el que s’ha perdut.

-En tot cas, ets una italiana que s’ha convertit en una escriptora catalana, com altres autors que han canviat la seva llengua d’escriptura, com Nabòkov i Beckett. Com ho vius, això?

-Bé, és que el que viu l’autor en realitat no és mai gaire interessant. L’autor escriu, i després passen coses: publica, potser guanya un premi, va a un lloc o a un altre... A mi m’agrada pensar que els que viuen les coses realment importants són els llibres, perquè el sentit de tot plegat és que els llibres es trobin amb els lectors. I l’autor, com menys nosa hi faci, millor. Crec que en el nostre temps l’autor es converteix massa sovint en un personatge, i aquest personatge interfereix els llibres, s’hi confon. Jo no som res més que la persona quotidiana, la que cada dia fa una sèrie de coses, i aquesta persona és també la que escriu els llibres, però no s’hauria de confondre amb ells. Es venen imatges en lloc de continguts, i ens hi hem avesat. És l’obra la que si de cas ha de triomfar, no l’autor ni el personatge que es forma entorn de l’autor, com una espècie de teatre paral·lel a l’obra, com si no es confiàs prou en ella. De vegades pens que hauríem de publicar tots amb pseudònims, a veure què passa.

-Però el fet de venir de fora et deu donar una certa perspectiva sobre la literatura catalana.

-Sí que això em dona una mica de distància, i m’agrada que sigui així. Si he de criticar alguna cosa de la literatura catalana és que la trob endogàmica. No es respecten certs límits: el que és escriptor també exerceix de crític, es creen cercles viciats. També crec que falta crítica literària, de més profunditat. I molts s’enfaden si els fan una crítica que no sigui elogiosa, com si fos una esmena a la totalitat de la seva obra. És com si fóssim un poble, on tothom té un malnom i tothom sap on ha d’anar per aconseguir determinades coses. Amics que són molt amics, enemics que són molt enemics. No entenc aquests comportaments i no veig que aportin res. Recoman el llibre d’en Jaume Munar, El futur. Poesia de la inexperiència, que parla d’aquestes qüestions d’una manera que em sembla molt encertada.

-Alguna vegada t’ho deuen haver retret, que siguis estrangera.

-Sí, però m’ho han dit a l’esquena, o sigui que no compta. Una altra cosa que tampoc no entenc són les persones que viuen una llengua o una cultura com si fos una propietat. Beckett deia que passava de l’anglès al francés, i a l’inrevés, quan una de les llengües se li feia massa pròpia, volia l’estranyament. A mi m’agrada aquesta actitud.

-Abans parlàvem d’intel·ligència col·lectiva, i això em fa pensar en la teva novel·la Cadenes, en què hi ha diverses veus que parlen. És un relat coral. Com una cantata, vaja!

-Sí! Mira, el que dèiem de les connexions entre Irene i els altres llibres. A Cadenes vaig voler que la construcció de la protagonista, que és morta, es fes a través dels altres personatges, que cadascun donàs un punt de vista diferent sobre ella, fins i tot contradictori respecte dels altres. Qui era? Com era? És una història sobre la identitat i el temps, perquè la identitat no es pot construir sense el temps. Aquest és un tema sobre el qual sempre torn: estam dominats pel temps i no podem existir fora d’ell. Però a la vegada el temps tampoc no existeix: és com Déu, que no es veu ni es pot demostrar que hi sigui, però que és l’amo de les claus. La memòria, el record, tampoc no poden construir-se fora del temps, i mai no és igual per a ningú: tu i jo no recordarem igual aquesta conversa, compartim les mateixes experiències i a la vegada no les compartim. Segons com això pot fer riure, però també plorar.