TEATRE
Cultura 02/10/2011

'Los miserables' també brilla a Barcelona, 26 anys després

Santi Fondevila
2 min
A dalt, el número dels lladres i ordinaris Thénardier convertits en barons. A sota, Javert (Ignasi Vidal) entregant la llibertat a Jean Valjean (Gerónimo Rauch).

No sé si n'hi ha per tant, com fa la publicitat, per dir que es tracta d'"un somni fet realitat", quan tenim l'assignatura pendent d' El fantasma de l'òpera , però no tinc cap dubte que Los miserables és el musical més espectacular que s'ha estrenat fins ara entre nosaltres, després de 26 anys seguits de vida a Londres i en una producció modèlica que en alguns moments posa la pell de gallina. La revisió del muntatge original, feta amb motiu del 25è aniversari de l'estrena, té com a aportació significativa, i molt encertada, unes projeccions sobre dibuixos de Victor Hugo i altres que embolcallen l'escenografia corpòria i permeten jocs tan originals com el trànsit pels carrers de París o la baixada a les clavegueres de la ciutat. Són efectes que donen modernitat a un espectacle musicalment deliciós en què sobresurt el perfecte disseny de so i una interpretació musical acurada, a càrrec d'una orquestra que brilla tant en els fragments corals com en els delicats solos dels protagonistes.

Com ja se sap, Los miserables està basada en l'obra homònima de Victor Hugo i explica la historia de Jean Valjean, empresonat per robar un tros de pa, que quan surt del penal es veu obligat a canviar de nom per poder progressar. Però sobre aquesta trama s'imposa una història d'amor entre Cosette, una noia que Valjean recull i protegeix, i el jove Marius. Tot plegat passa al llarg d'una època trasbalsada per esdeveniments com les revoltes de la Revolució Francesa.

De la narració original, lògicament, només en queden els fets més significatius per la història que se'ns vol explicar i que, tot i la seva força, no deixa de tenir un cert aire de fulletó, com deia el premi Nobel Mario Vargas Llosa. Sobre aquest argument s'aixeca un món musical amb cançons realment encisadores interpretades amb un notabilíssim rigor vocal. I és que un altre encert és el càsting, perquè fins i tot els personatges secundaris estan molt bé. El protagonista, Gerónimo Rauch, potser és un pèl gris, però té una col·locació de veu perfecta. En la convergència d'interpretació i veu destaca Lydia Fairen com a Eponine, l'amiga de Cosette i també enamorada de Marius, i el fantàstic penques d'Enrique R. del Portal (un veterà del món de la sarsuela amb una energia admirable) com a murri fondaire senyor Thenardier, que a més té dues de les peces musicals més festives i potents ( Master of the house i The wedding ). Així mateix llueix la claredat i el fraseig d'Ignasi Vidal com a Javert, el policia de virtut irrenunciable que persegueix Jean Valjean tota una vida. És un gran espectacle que no decebrà a ningú i que, si la crisi ho permet, pot estar molt de temps en un BTM que llueix com un bon teatre.

stats