Crítica de cinema

'Los Japón', una insulsa comèdia familiar fabricada per al lluïment de Dani Rovira

Crítica de la pel·lícula d'Álvaro Díaz Lorenzo sobre un curiós hereu al tron imperial japonès

Direcció i guió: Álvaro Díaz Lorenzo. 91 minuts. Espanya (2019). Amb Dani Rovira, María León, Antonio Dechent i Cinta Ramírez.

Passen els anys i la comèdia comercial espanyola segueix captiva de la síndrome dels 'Ocho apellidos'. Després d’esprémer els tòpics de les cultures basca i catalana, ara arriba l’hora d’exportar la fórmula a l’escenari internacional, en concret, a l’àmbit japonès. Una calculada operació escura-taquilles que torna a tenir com a feble pilar humorístic la figura de l’actor Dani Rovira, que, fent gala d’una noblesa babaua, s'ha convertit en el representant del ciutadà mitjà en un cinema mancat de veritable esperit transgressor (encara haurem de trobar a faltar Torrente).

La minsa originalitat de 'Los Japón' es veu ratificada per una trama que recicla la premissa argumental de comèdies americanes de segona fila com 'Rafi, un rei de pes' (1991), en què John Goodman encarnava un pianista de Las Vegas que esdevenia l’improbable monarca de l’Imperi Britànic, i la saga de 'Princesa per sorpresa'. Al film d’Álvaro Díaz Lorenzo –director de 'Señor, dame paciència'–, Rovira és un pare de família sindicalista, republicà i ateu que acaba convertit en emperador del Japó a cop d’arbre genealògic. Un plantejament amb evidents possibilitats satíriques que, desgraciadament, mai acaba de funcionar: ni quan intenta homenatjar 'Bienvenido, Mister Marshall' ni mitjançant un manifest feminista que sembla un pegot al bell mig d’una faula moral sobre el valor de la unitat familiar.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF