Música

Loquillo planta la bandera al Palau Sant Jordi

10.000 persones acompanyen el cantant en el final de la gira ‘40 años de rock and roll actitud’

A Loquillo li faltava plantar la bandera al Palau Sant Jordi, demostrar-se que podia doblar els 4.000 espectadors que va dur al Sant Jordi Club i poder dormir amb la sensació de l’objectiu aconseguit. Se’n va sortir ahir davant d’unes deu mil persones que havien pagat entre 38,50 i 49,50 euros per ser al concert final de la gira 40 años de rock and roll actitud. Per cert, just abans de l'actuació va sonar First of the gang to die, de Morrissey, un altre artista que com Loquillo ha convertit l’actitud i la paraula sense filtres en una identitat.

Entre l’autoconvenciment de Rock and roll actitud, la crida a no oblidar el codi de cuir del rock i la nostàlgia de Cadillac solitario, l’amor a la ciutat i als somnis esvaïts fa temps, Loquillo va oferir un espectacle sense esquerdes, sòlid com la banda que l’acompanya en aquesta etapa, precisa i expressiva i amb tants colors diferents com volen sobretot els guitarristes Mario Cobo, Igor Paskual i Josu García. El concert també es podia interpretar com un monument a una manera de seguir brandant el micròfon i recolzant el peu en els monitors mentre mira el públic i somriu. “Barcelona ciutat, aquí em tens”, va dir.

Com ha sigut habitual en la gira, va repartir el repertori (més de trenta cançons) en dues parts. En la primera, amb temes com El hijo de nadie, A tono bravo, El mundo que conocimos i Antes de la lluvia, va fixar conceptes ideològics com l’herència obrera, la lectura liberal republicana d’Espanya i el pessimisme davant l’Europa perduda i “els fantasmes que ja són aquí”. Era el Loquillo del drama i la decepció, i va cantar amb gravetat, aprofitant la reverberació per inflamar alguns versos i dialogant amb les projeccions d’imatges de guerres perdudes, de polítics de transicions diverses, de mites cinematogràfics, de llegendes del bàsquet i, esclar, de Barcelona. A més, es va amarar de solemnitat per cantar Cruzando el paraíso, que va dedicar a Johnny Hallyday i que va interpretar amb Nat Simons, la telonera de la gira.

La predisposició del públic va ser la de les nits excepcionals i Loquillo hi va contribuir regalant clàssics com El rompeolas, Carne para Linda (que va cantar a peu de pista), El ritmo del garaje i la versió d’Alaska & Dinarama El rey del glam. Era el Loquillo més juganer, el que té les claus de la nostàlgia i sap quan obrir les portes de bat a bat perquè tot el Sant Jordi sigui la veu protagonista.

Així va continuar en la segona part del concert, una espiral de llocs coneguts i confortables (de Quiero un camión a Rock & roll star ), amb Loquillo fent de guia pels records de més d’una generació. I el més important, amb un envejable respecte per l’espectacle, tant ell com a frontman com, sobretot, una banda com no n’havia tingut mai. Per exemple, va ser modèlic el trànsit d' Eres un rocker al rockabilly d' El crujir de tus rodillas, el tema de The Nu Niles (la banda de Mario Cobo), i d'aquest a Piratas, amb el contrabaix legitimant les influències primigènies de Loquillo. En aquest tram va manar l'homenatge a vides i maneres: a Johnny Cash ( El hombre de negro), a Lone Star ( Mi calle), al glamur suïcida del rock ( Chanel, cocaïna i Dom Pérignon) i a aquella màfia del ball que va inventar amb Sabino Méndez, que ahir va sortir a l'escenari per compartir Rock & roll star, una cançó que en els últims temps Loquillo interpreta fent més creïble l'allau d'incerteses i vulnerabilitats de la lletra amb una maduresa molt notable.

Méndez, per cert, va aparèixer just després que Loquillo presentés la banda amb pràcticament l'única frase amb doble sentit polític de la nit: "En un temps en què uns resten i uns altres divideixen, jo prefereixo sumar". A la festa també s'hi va sumar Leiva, d'alguna manera un hereu de Loquillo i mitjancer entre Barcelona i Madrid. Lògicament, Leiva va cantar i tocar la guitarra (quatre a l'escenari!) a ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?, de Burning, i El final de los días, preludi d'un bloc final que caminava cap al que no podia faltar: La mataré, Feo, fuerte y formal i Cadillac solitario. La primera, rock d'alè rumber, la va recuperar fa un temps després d'anys de no tocar-la perquè no se sentia còmode amb la lletra, i el públic ahir la va cantar a cor que vols; la segona és el retrat més o menys autocomplaent amb què encara li agrada identificar-se i la tercera, reservada per al bis pròpiament dit, la viu com si hagués nascut per interpretar-la; així d'indestructible és el vincle que té amb Cadillac solitario, ell i el públic, absolutament entregat després de tres hores de concert.

Tot plegat va servir per demostrar que en directe, i amb un repertori amplíssim, Loquillo ha trobat un lloc on pot viure sense la desesperació dels que ja no han de ser herois, per més que al final del concert sonés Heroes de David Bowie per acompanyar la sortida del públic. Perquè la cosa ja no va d’això, d'herois, victòries i derrotes, sinó de tractar el rock amb dignitat. Ahir Loquillo, a punt de fer 58 anys, ho va aconseguir marcant el Sant Jordi com a territori conquerit per a Loquilloland. Aquest era el repte.

EDICIÓ PAPER 20/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF