OBSERVATORI
Cultura 12/01/2018

L’oportunitat i la urgència

Aquests dies, cal parlar del Museu de Mallorca

i
Cristina Ros
4 min
L’oportunitat i la urgència

Aquests dies, cal parlar del Museu de Mallorca. No és un tema nou, fa massa anys que l’arrossegam, si se’m permet la utilització d’aquest terme que crec que defineix el que s’ha fet durant dècades amb el que hauria de ser -que és perquè no n’hi ha d’altre que abasti un període tan llarg de la nostra història- el museu de referència del patrimoni arqueològic i de l’art antic de l’illa. Si apunt a la necessitat que crec que hi ha aquests dies de parlar-ne és perquè conflueixen un seguit de qüestions que obren l’oportunitat de canviar l’estat de les coses al Museu de Mallorca.

Justament en el que és el cinquantè aniversari de la compra pública de Ca la Gran Cristiana amb l’objectiu de convertir el gran casal del carrer Portella de Palma en el dipòsit de les col·leccions històriques de l’illa de Mallorca, centre de catalogació i investigació i també de difusió d’aquest conjunt patrimonial, s’ajunten dos fets, sobretot dos, que recomanen actuar amb tanta determinació com criteri, si realment es vol que la institució museística pugui desenvolupar les funcions per a les quals va ser creada.

D’una banda, en les properes setmanes es jubila Joana Maria Palou, qui n’ha estat la directora durant més de quinze anys. Com informàvem fa tot just una setmana, la Conselleria de Cultura ha convocat un concurs entre personal funcionari de les distintes administracions per cobrir aquesta plaça de lliure designació durant un any, potser ampliable a dos, mentre es prepara el que es diu que serà el concurs definitiu. No s’entén gaire bé aquesta provisionalitat davant un fet que, com una jubilació, no és un imprevist. Però vaja, així són les coses i, en tot cas, crec que l’accent davant el canvi de direcció s’ha de posar damunt qüestions de més volada.

Si el Museu de Mallorca no ha pogut desenvolupar les seves funcions, si no aconsegueix ser el referent entre la ciutadania de Mallorca ni tampoc despertar l’interès entre els visitants que hauria de despertar, si no té totes les troballes arqueològiques registrades com cal, si no fa les tasques educativa, de conservació i de difusió que hauria de fer, no se’n pot culpar la direcció que ara deixa el càrrec, per molts errors que hagi pogut cometre. I no se li podrà atribuir perquè a Joana Maria Palou sempre la recordarem denunciant, una vegada i una altra, la manca de recursos que ha patit el Museu durant dècades. Aquesta no ha estat, en el seu cas, una queixa que soni a excusa per no assumir les seves responsabilitats. Ha estat la crida d’atenció necessària i responsable davant una crua realitat, sempre desatesa des de l’Administració autonòmica que és la que té, fins ara, les competències en la gestió del Museu de Mallorca.

La realitat del Museu de Mallorca, en línies generals, es pot descriure així: un pressupost que no és que sigui insuficient, sinó que és ridícul; tres tècniques (comptant la directora); no hi ha equip educatiu per fer una tasca que és una de les raons de ser de tot museu; tampoc hi ha guies per poder fer una visita amb contingut; no hi ha ni tècnics ni efectius econòmics per poder fer exposicions temàtiques que donin a conèixer les investigacions que es puguin desenvolupar; tampoc per fer les investigacions com cal, i així un llarguíssim etcètera de mancances que no són, en aquest cas, responsabilitat de la direcció. Entre totes, la més greu és, sens dubte, la incapacitat d’assumir la feina de recepcionar, investigar i registrar com cal les caixes i caixes, a desenes, potser a centenars, que arriben al Museu de Mallorca cada any procedents de les troballes en els jaciments arqueològics de l’illa. Tampoc aquesta és una incapacitat atribuïble a la direcció ni a un equip del tot insuficient.

La realitat és que de poc o de res servirà el canvi de direcció si no hi ha una vertadera aposta política en el Museu de Mallorca. O l’Administració competent posa el recursos econòmics i dota el Museu amb els tècnics necessaris o no hi ha res a fer i no hi haurà cap direcció, ni provisional ni definitiva, que ho salvi. D’altra banda, tampoc no servirà de res que, com també n’informàvem la setmana passada, les competències de la gestió del Museu passin enguany del Govern al Consell de Mallorca. El Consell insular disposa d’un departament dedicat a museus de només dues persones, i això és una formiga de la qual penjaran l’elefant del Museu. És a dir, res a fer, si no s’hi aposta en ferm.

Per acabar, aquests dies el Consell ha insistit a demanar el retorn dels caps de bou de Costitx. És la petició recurrent i seria un detall que qualque dia l’Estat l’atengui. Són una icona, però aquesta petició no ens ha de fer oblidar les veritables necessitats que té el Museu, molt més urgents que qualsevol peça o peces, per valuoses que siguin.

stats