TEATRE

Lola Herrera troba l’essència de ‘Cinco horas con Mario’

L’obra de Miguel Delibes torna per quarta vegada a Barcelona al Teatre Goya

Lola Herrera es va posar en la pell de la protagonista de Cinco horas con Mario, Carmen Sotillo, fa 41 anys. No pensava tornar-la a reprendre, però el públic la segueix reclamant: va exhaurir entrades quan va fer temporada al Teatro Bellas Artes de Madrid a l’estiu i ara és al Teatre Goya fins al 20 d’octubre. És la quarta vegada que ve a Barcelona. “Amb 84 anys, no m’ho hauria imaginat mai”, afirma Lola Herrera. “He sigut molt pudorosa en no tenir més anys que els meus personatges -afegeix-, però aquest paper ha superat tots els límits”. La represa de Cinco horas con Mario es remunta al 2016 per celebrar el 50è aniversari de la novel·la, i Lola Herrera s’hi va endinsar, com sempre a les ordres de Josefina Molina, amb el dubte de si seria creïble. Però aviat es va adonar que Carmen Sotillo és “una font inesgotable”. “En cada època hem treballat el personatge des d’una òptica distinta -explica Herrera-, i ho vam tornar a remenar tot per deixar-ho tot més o menys al mateix lloc”.

Amb la distància dels anys Lola Herrera assegura que ara dona “l’essència” del personatge i que en pot gaudir d’una manera “més pura i més refinada”. No sempre va ser així, ja que es va desmaiar quan va representar l’obra al teatre a Barcelona i el rendiment de comptes de Carmen Sotillo amb el seu marit difunt la va portar a fer “balanç” de la seva vida i a anar tan endins que va tenir una profunda depressió: “Tenia 44 anys i aleshores m’estirava els cabells per les banyes que m’havien posat. Va ser una catarsi, em va ajudar molt a fer balanç de la meva vida. En aquella època estava plena de dolor, obríem les primeres finestres després de la dictadura i vèiem totes aquelles prohibicions. Em va causar una depressió molt gran i en vaig sortir enfortida”. Després va explicar l’experiència a la directora i el productor, José Sámano, i amb Josefina Molina va seguir abordant les seves relacions a la pel·lícula Función de noche (1981), en què s’enfrontava al seu exmarit, l’actor Daniel Dicenta. “És el millor que he fet a la meva vida, allò sí que va ser una catarsi d’alliberament total, no me’n vaig adonar fins que va passar molt temps”.

Una dona víctima del franquisme

Per a Lola Herrera, un dels elements de Cinco horas con Mario que es manté més vigent és el pes de voler mantenir les aparences. Al segle XXI les xarxes socials són un gran aparador i ella s’hi mostra molt crítica perquè poden contractar un actor o un actriu pel fet de tenir milers seguidors malgrat que sigui “un imbècil”.

Després de tants anys amb Carmen Sotillo, Lola Herrera serveix el seu monòleg al públic esquitxat amb unes pauses carregades de la seva pròpia experiència vital i la de fer el personatge al llarg de tant temps. Al començament el personatge li produïa una barreja de “atracció i rebuig” i ara la veu com “una amiga entranyable, una pobra desgraciada”, explica l’actriu, que reconeix que al llarg dels anys s’ha convertit en la seva “defensora”. També la veu com una d’aquelles dones que durant la dictadura franquista es casaven per no fer parlar. “Hi ha moltes dones que quan veuen aquesta obra ploren molt, diuen que perquè els recorda les seves mares, però jo crec que hi ha alguna cosa més. Crec que també perquè pensen en la vida perduda, desaprofitada, en les seves relacions amb les parelles i els fills que són igual que el pare”, conclou l’actriu.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF