L'obra serena de Rafael Moneo guanya el Príncep d'Astúries

BARCELONA."Ha estat una gratíssima sorpresa i un inesperat regal el dia del meu aniversari, ja que no sabia que aquest any es tenia en compte la meva candidatura", explicava ahir un emocionat Rafael Moneo, que ja no confiava que mai li donessin aquest guardó, al qual era un candidat etern. Ahir complia 75 anys, que en gran part ha dedicat a aquesta arquitectura "serena i pulcra", com diu l'acta del jurat, que es pot admirar en obres com el Museu d'Art Romà de Mèrida, una de les seves obres més brillants; l'Auditori de Barcelona; el Kursaal de Sant Sebastià, o les ampliacions del Museu del Prado i de l'estació d'Atocha a Madrid.

Moneo ja té quasi tots els premis que pot rebre un arquitecte, inclòs el Pritzker, considerat el Nobel de l'arquitectura, però sobretot té des de ja fa molt de temps el reconeixement dels seus col·legues i el respecte dels amants de l'arquitectura per la qualitat urbana i espacial d'una arquitectura que no fa concessions al capritx sinó que persegueix extreure la bellesa de la funcionalitat i la llum.

"M'agraden les arquitectures que no s'imposen de manera inevitable al que les utilitza, i, al contrari, tenen aquesta condició discreta en la forma que fa que només qui ho busca hi troba la consistència arquitectònica", explicava ahir als mitjans que van omplir durant tot el matí el seu estudi madrileny. Com a arquitecte artesà, una espècie ja en procés d'extinció, Moneo es mostra convençut que la professió haurà d'assumir grans canvis però sempre faltaran arquitectes com ell que siguin capaços de donar resposta a construccions que aportin un cert "valor simbòlic".

Creador d'escola

Moneo va començar a treballar amb Francisco Javier Sáenz de Oiza, amb qui va col·laborar en l'emblemàtica obra organicista de Torres Blancas a Madrid i també va fer pràctiques a l'estudi de Jorn Utzon, el danès autor de l'òpera de Sydney. Han estat dos dels referents de la seva trajectòria, que, malgrat tot, s'ha caracteritzat més per la contenció que pels excessos formals sense renunciar, però, a l'experimentació avantguardista. Home senzill, culte i humanista, Moneo ha tingut molta influència en diverses generacions d'arquitectes. Va ser catedràtic de composició a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona durant els anys setanta i després també ha donat classes a Madrid, Nova York, Harvard i Lausana, entre d'altres.

La casualitat ha volgut que avui Moneo passi la ressaca del premi, que està dotat amb 50.000 euros, a Barcelona. Estarà ocupat perquè ha de visitar les dues obres que hi està construint ara mateix -un hotel de luxe al barri gòtic que integra part de la muralla, i la torre que serà la nova seu corporativa de Puig a la plaça Europa de l'Hospitalet- i a la nit participarà al CCCB, juntament amb Oriol Bohigas, en l'homenatge al desaparegut Manuel de Solà-Morales. Amb ell va construir l'Illa Diagonal, un "gratacel horitzontal" on van saber-hi integrar un centre comercial amb oficines i hotel a la trama de l'Eixample amb respecte per l'entorn i sense estridències.