Crítica

'Lo dejo cuando quiera', comèdia amfetamínica amb més eufòria que ressaca

Crítica de la pel·lícula de Carlos Theron inspirada en un èxit de la taquilla italiana

Direcció: Carlos Theron. Guió: Cristóbal Garrido i Adolfo Valor. 98 min. Espanya (2019). Amb David Verdaguer, Ernesto Sevilla i Carlos Santos.

El cinema espanyol segueix nodrint-se dels grans èxits de taquilla de França i Itàlia per fer-ne versions apòcrifes adaptades amb més o menys fortuna a la idiosincràsia hispana. Després de 'Perfetti sconosciuti', adaptada per Álex de la Iglesia a 'Perfectos desconocidos', ara és el torn de 'Smetto quando voglio', és a dir, 'Lo dejo cuando quiera', en què el director Carlos Theron s'atreveix a escapar dels convencionalismes que han ofegat la comèdia comercial recent després del 'boom' d''Ocho apellidos vascos' a cop d'acudits gamberros, situacions irreverents i humor canalla.

Entre 'Breaking bad' i 'Ressaca a Las Vegas', es mou aquesta comèdia amfetamínica sobre tres graduats universitaris a qui la crisi econòmica ha convertit en fracassats, uns perdedors amb sobrequalificació que acaben fabricant pastilles (de la felicitat) al soterrani de la universitat per traficar i convertir-se en els reis de la nit. Una cosa així com 'La revenja dels setciències' en l'era del 'Campi qui pugui' i el 'Busca't la vida'. David Verdaguer, Ernesto Sevilla i Carlos Santos formen un trio còmic impecable, acompanyats per les dones d'empenta que interpreten Miren Ibarguren i Cristina Castaño i un rocambolesc Ernesto Alterio com a gàngster de discoteca al·lucinat.
 

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF