LITERATURA PERFIL

Lluís Ripoll, un defensor del patrimoni

Es compleixen vint anys de la mort d’aquest periodista, escriptor, editor de ‘Panorama balear’ i impressor de ‘Papeles de Son Armadans’

Lluís Ripoll salvà de la piqueta l’església de Santa Catalina de Siena de Palma i aturà un telefèric a Bellver: la seva causa era la defensa del patrimoni històric i natural en uns anys en què semblava que l’única cosa important era el creixement econòmic i turístic. Fou editor i impressor de publicacions com Panorama balear o Papeles de Son Armadans i autor de mig centenar de llibres i d’articles amb els quals divulgava la història, els costums i les tradicions de les Balears. Va morir el 17 d’octubre del 2000, fa vint anys.

A Lluís Ripoll Arbós el record al seu despatx, a l’altell de la impremta Mossèn Alcover, a l’actual plaça de Llorenç Villalonga, amb els seus bellaombres. El despatx era com un pont de comandament -el seu pare havia estat pilot de vaixell-, des d’on es divisava tot aquell paisatge prodigiós de màquines, calaixos i tipus de lletres. També el record portant a la redacció -al mateix diari on jo feia feina aleshores- la seva col·laboració setmanal, sobre efemèrides, viatgers, vells oficis i gastronomia -el tema amb el qual assolí més lectors.

Va néixer el 1913, un any abans de la primera Guerra Mundial. Era rebesnet de Pere Josep Gelabert Pol, editor i periodista -el carrer de la Impremta de Palma, on tingué la seva seu l’Obra Cultural Balear, es diu així per l’empresa de la seva família-, i parent dels llibreters i impressors Rotger. El seu nebot, Gabriel Sabrafín Ripoll (1942-2008), també fou periodista -a més de narrador i autor teatral- i així mateix el fill d’aquest, Joan Carles Sabrafín Roig. El seu fill, Carlos Ripoll Saiz (1950-2017), col·laborà estretament amb la feina del pare. És una família a la qual la tinta sembla que els corria per les venes.

Diuen que, de jove, s’assemblava tant a John Fitzgerald Kennedy que un vespre, al mític Tito’s, aleshores una de les sales de festes punteres d’Europa, qualcú va amollar pel micròfon: “Senyores i senyors, avui ens acompanya el senador dels Estats Units [aleshores encara no era president] John Kennedy”. I, per descomptat, Lluís Ripoll es va posar dret i va saludar efusivament la concurrència.

La taquigrafia

La seva primera activitat fou la taquigrafia i en redactà un manual, publicat el 1939, que es convertí en un best-seller del ram, amb tretze edicions. Cap al 1935 començà a escriure a premsa i ja no aturaria: seccions -a La Almudaina, Hoja del lunes, El Día, Destino - com ‘Mostacilla’ o ‘En voz alta’, amarades d’un marcat to crític, tot i les censures del moment. Una lectora li retreia que tardava més de dos minuts a llegir-se la seva columna del Majorca Daily Bulletin ‘Two minutes [dos minuts] amb Luis Ripoll’, de divulgació de temes mallorquins. “Senyora, els dos minuts són el que tard a escriure-la, no vostè a llegir-la”, li va respondre.

El 1949 adquirí la impremta amb la qual Antoni Maria Alcover havia començat a publicar el Diccionari català-valencià-balear, a “una planta baixa molt gran al barri de la Calatrava, amb entrada per damunt la murada”, com la recordava Francesc de Borja Moll, amb unes “sales, molt velles, d’un aspecte quasi medieval, però de grandària ben suficient per encabir-hi tres o quatre tallers com aquell nostre”. Ripoll hi afegí més maquinaria i material, entre la qual una premsa a mà, marca Albió, del 1872, que havia portat des d’Anglaterra Robert Graves.

A la Mossèn Alcover, al llarg de més de quatre decennis, s’hi imprimiren llibres i fulletons, sovint relacionats amb els aspectes més variats de la cultura de les Illes Balears. Des del 1951 en sortiren més d’un centenar de números de la col·lecció de monografies Panorama balear, llibrets de setze pàgines i a càrrec d’autors especialitzats dedicats cada un a un tema determinat: molins, corsaris, viatges, personatges, tradicions, paisatges, museus...

Des de la seva posada en marxa el 1956 fins al 1970, Ripoll també fou l’impressor de Papeles de Son Armadans, la revista de la qual Josep Maria Llompart fou secretari i amb què el futur Nobel Camilo José Cela trencà, des de Mallorca, l’abisme entre la cultura de l’interior i de l’exterior i de la castellana amb les catalana, basca i gallega. El periodista i escriptor mallorquí recordava com Cela, fent gala de l’extravagància que li agradava aparentar, l’havia rebut a l’excusat de casa seva quan es reuniren per abordar aquella empresa: “Passi, Ripoll, passi”.

La batalla amb el bisbe

Però a banda de la seva colossal tasca divulgativa del passat de les Illes -deia que era a Menorca on els seus llibres gaudien de millor acollida-, Lluís Ripoll va escometre accions decidides per salvar el patrimoni històric i natural, que li causaren bastants disgustos. Com la croada per salvar l’església de Santa Catalina de Siena de Palma que, com la resta de l’antic convent, s’havia d’esbucar per fer-hi l’actual galeria comercial Els Geranis, a Palma. Aconseguí que la declarassin monument històric artístic i el bisbe, que havia aprovat el projecte, va estar a punt d’excomunicar-lo.

A les oficines de l’Ajuntament de Palma, Ripoll també va topar amb un projecte que va poder llegir del revés: era la construcció d’un telefèric a Bellver, que ell va aturar, tot i les pressions perquè donàs el braç a tòrcer. Publicar Catalina Homar, de l’arxiduc Lluís Salvador -sobre la seva amant-, també va generar un bon rebombori a Valldemossa, no precisament a favor de l’editor. Els ecologistes que varen ocupar la Dragonera per salvar-la d’una urbanització també el convidaren a unir-s’hi. Ja era gran per a aventures, però els va fer arribar, a través del secretari de Correus de Sant Elm, una capsa de llibres. El primer guardó que va concedir el GOB l’hi donaren a ell.

“La destrucció del paisatge i la seva defensa” fou la conferència amb la qual ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià. I si les Illes Balears han conservat encara part del seu patrimoni, si es coneixen una mica a si mateixes, fou per Lluís Ripoll.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF