Llorenç Villalonga entre la distopia i l’apocalipsi

Els personatges de Quentin Tarantino fumen cigarretes Red Apple i mengen hamburgueses Big Kahuna, marques inventades que van reapareixent a les pel·lícules del director nord-americà. Aquest fet no és banal, tampoc una simple anècdota, sinó que es tracta d’un subtil fil conductor, gairebé només identificat per fans, que cus les diferents obres a partir d’un imaginari compartit. La idea del creador, per tant, és assumir la construcció d’un univers propi que es vagi explicant a través de diferents episodis complementaris que s’uneixen sota els bastiments d’una estructura orgànica, coherent, identificable.

Aquesta voluntat estètica, i també ètica en el fons, és també un dels trets aglutinadors de Llorenç Villalonga i el seu macrocosmos literari. Per tant, no és estrany veure com bona part de les seves criatures de paper comparteixen enyor vers temps passats sempre millors, odi cap als cotxes perquè són màquines de matar, por per l’amenaça de la bomba atòmica i ganes de beure Hola-Hola mentre pensen en Marcel Proust o Albert Einstein. Sens dubte, bona part d’aquest sistema de pensament obeeix al caràcter reaccionari de Villalonga, que va passar de ser un snob segrestador de jovenetes a un ultracatòlic conservador, i no ens podem oblidar de la seva etapa com a falangista: ell ho deixa ben clar en alguns fragments del seu Diario de guerra. Ara bé, malgrat aquest caràcter de poca complaença cap als canvis, és de justícia afirmar que l’escriptor sempre va tenir un ull, i bona part del seu pensament, cap al que tindria lloc en el futur, si és que n’hi havia.

Preocupació per l’avenir

Andrea Víctrix, recentment reeditada per l’editorial mallorquina AdiA Edicions, és, segurament la perla definitiva que ens ajuda a entendre la preocupació villalonguiana pel que havia de succeir en l’avenir. En aquest sentit, no es tracta d’una raresa dins la biobibliografia de Llorenç Villalonga, sinó del seu apogeu, ja que aquesta novel·la de ciència-ficció distòpica porta, als extrems, les idees de l’autor amb un punt de llibertat total, llibertat que des de la iniciàtica Mort de dama havia estat carta de presentació insubornable. De fet, les primeres bastides d’aquest món futurístic, en què els sexes es fonen en una massa amorfa i les persones van vestides amb togues romanes, fa un primer acte d’aparició a La novel·la de Palmira, obra que reprèn l’escriptura villalonguiana després de les guerres europees talment una nova columna del mite de Bearn, ja que expandeix les caracteritzacions dels seus dos personatges més emblemàtics: Tonet i Maria Antònia.

Devastació del món

Ara bé, no només dins el mite de Bearn es va cultivar aquesta consternada mirada cap al futur, ja que en el cicle dedicat a Flo la Vigne i a Lulú també hi ha una petita mostra del que la societat futura engendraria: és el que té lloc al final del volum Lulú Regina, que precisament es tanca tot mostrant els desastres que encara han d’arribar en una societat robòtica, inhumana, sense ordre ni concert, i amb una casta Lulú envellida que tira com pot enmig de la barbàrie. No s’equivocava pas Baltasar Porcel quan, en un dels seus articles defensors del mestre, l’anomenava “apocalíptic”, i és que no hi ha treball de Villalonga que s’escapi d’aquesta consideració: tots i cadascun dels seus llibres són grans laments poètics davant la devastació inevitable del món, colossals queixes escrites deliciosament sota l’estupefacció. Ara bé, també és cert que aquesta destrucció absoluta implica, per a l’autor, un renaixement, cosa que permet que el tremendisme villalonguià s’acabi abraçant amb l’etern retorn nietzscheà. Un dels símbols més repetits per Llorenç Villalonga en els seus llibres és, precisament, un lluç “que es mossega sa coa”.

Qui es vulgui acostar, de bell nou, a la literatura de Llorenç Villalonga ho podrà fer amb aquesta recentment recuperada Andrea Víctrix a la col·lecció Pedreny d’AdiA Edicions, però també amb Les fures a la col·lecció Petits Plaers de Viena, també de reedició acabada de sortir del forn. Ambdós títols són perfectes per penetrar, per primer cop, una escriptura melancòlica però vivíssima, tremenda i satírica, il·luminada i sensual. Funcionen molt bé com a portes d’entrada, però també com una oportunitat per rellegir la gran literatura d’un dels nostres mestres, un mestre, és clar, amb les seves clarors i les seves ombres. Qui vulgui saber més dels misteris que ens planteja l’emblemàtic autor mallorquí, pot anar a la recerca dels estudis que li han dedicat persones com Jaume Pomar, Jordi Larios, Sílvia Ventayol, Jeroni M. Mas Rigo i Bernat Mas López. I per anar acabant i, també, per rematar aquest text d’homenatge, una altra notícia que fa especial il·lusió: l’editorial Fum d’Estampa Press publicarà, el març del 2021, la traslació a l’anglès de la novel·la aquí comentada, Andrea Víctrix, en una traducció a cura d’una de les expertes en Villalonga: la professora i investigadora Louise Johnson.

Ara que sembla que Tarantino es prepara per dirigir un nou lliurament de la saga Star Trek, potser se li hauria d’enviar Andrea Víctrix en la llengua d’un dels personatges més tràgics i memorables de Villalonga, l’escocesa Mrs. Seymour de Desenllaç a Montlleó, a veure si en Quentin s’hi repensa i, abans de perdre el temps amb un grapat de klíngons, es decideix a fer que Andrea, interpretada per una andrògina Uma Thurman, balli un twist abans que arribi la fi del món. Els fans d’una de les millors novel·les de la literatura catalana ho agrairíem.