ELS DIES RABIOSOS DE L’ÒSCAR IDEESNOIRES

CAPÍTOL 45

La Llobarra és rastafari

En sentir el senyor Bonastre que el cridaven va demanar a la Llobarra que aturés la barca. “Hem d’arribar clavats a les coordinades establertes, ja els esperarem allà si de cas”, va respondre la dona sense mirar-lo. Portava els cabells molt llargs i una cinta al cap amb els colors de la bandera jamaicana. Com que feia un vent molt fort, els cabells dels tripulants deixaven al vent les seves cues de la mateixa manera que la barca obria els seus solcs. El senyor Bonastre va aixecar el braç per indicar-los als dels patins que els seguissin sense detenir-se. Li va cridar l’atenció el so d’un cop provinent de l’aigua i va veure que era un peix volador sortint i amagant-se entre les ones. Així va recordar la Campaneta del Peter Pan. “Em venen al cap unes idees molt estrafolàries”, va dir. La Lleona no va donar importància a aquest comentari, però com que l’Òscar Ideesnoires era dels que sempre tenen alguna cosa a afegir per ajudar els altres, li va deixar anar: “¿I no ha provat de consultar un psicòleg?” El senyor Bonastre va fer el gest de llençar al mar la punta del caliquenyo, però de seguida va pensar en el capità Cousteau i es va adonar que embrutar els oceans era impropi d’una persona que havia vist documentals, de manera que va apagar el cigar contra la llauna del Radical Fruit que estava prenent i el va ficar dintre. “Benvolgut Òscar, anar al psicòleg ens planteja un terrible dilema, perquè pots trobar-te’n un de dolent o un de bo, i fins i tot un de molt bo, cosa que encara és pitjor, perquè amb els dolents no passa res, ja que es queda un igual que abans. Però ¿i si trobo algú que em retorna a la normalitat? Ai, el món exterior és per a la gent exterior. No em foteu!”

“És aquí!”, va dir la Llobarra parant el motor. Només s’advertia en aquella mar revolta la presència d’una boia de suro amb la cara del Bob Marley dibuixada. Les faccions de la seva caricatura no estaven gaire encertades, però la manera de riure era la mateixa. Quan es vol dir tot, n’hi ha prou amb dir una sola cosa. “¿Vosaltres sou més de Jamming o de Woman no cry?”, va demanar la Llobarra mentre esperava que succeís alguna cosa. Havia arribat una mica abans. El senyor Bonastre es va quedar pensatiu i al cap d’una estona va respondre: “Molt bona pregunta, benvolguda Llobarra. Estava pensant en l’anunci d’aquells texans, que era amb la música de Three little birds, una que deia així: « No importa, qué más da, si se mueve tu Lois, déjalo bailar...» Aquí tenim un dels considerables casos en què la tercera via representa el mainstream. Ai, un mai no és tan alternatiu com hom pensa”. A penes acabades aquestes paraules, va emergir del mar un periscopi que girava.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF