Lise Davidsen posa fi a la temporada

Auditòrium.- Darrer concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears. Una altra temporada per posar-hi una vasa i que a la conclusió ha col·locat la cirereta a un pastís que no fa tant temps alguns deixaren a punt de podrir. Així i tot, alguns altres -tenc la sensació- no són conscients del nivell del projecte. Coses que passen, i passa que aquesta cloenda també va ser de primeríssim nivell. Un recital, que també significa una exhibició de virtuts de qui l’executa. És el cas de Lise Davidsen, soprano, nascuda a Noruega l’any 1987, que és una dada prou significativa i amb un calendari per davant que fa feredat. Què va exhibir aquesta candidata a gran diva? Va fer ostentació, en el millor sentit, de consistència, extensió, potència, color, elasticitat, intensitat, modulació, un fiato inabastable i segurament algunes coses més, com per exemple versatilitat, i per això en el programa hi podem trobar des de Carl Maria von Weber fins a Strauss, passant per Verdi i Wagner. Tota una demostració de les seves possibilitats. Immenses. La Simfònica, dirigida per Pablo Mielgo, va iniciar el concert amb l’ Obertura d’ El caçador furtiu, de Von Weber. Un aperitiu per obrir boca i, tot just aparèixer Lise Davidsen, va quedar clar que no la tancaríem cada cop que ella obrís la seva. La Simfònica va augmentar prestacions amb el tempestuós Preludi d’ Otello, de Giuseppe Verdi, que va rubricar la soprano amb uns filati de màxima potència i nitidesa quan va interpretar la famosa Ave Maria de Desdèmona. Un ballo in maschera, un altre cop Verdi, va tancar la primera part, amb l’ Obertura per part de la Simfònica a la qual li va mancar color i va quedar una interpretació plana. Demostració de tessitura amb Morró, ma prima in grazie, per part de Davidsen, que no va forçar la màquina en els sobreaguts. La segona part es va iniciar amb el Tannhäuser de Richard Wagner. En primer lloc, el Dich teure Hall e com a il·lustració d’una arrodonida veu, en la millor tradició de les cantants nòrdiques, mentre que amb l’Obertura de la mateixa òpera no va passar res que no fos previsible, tot i la presència d’alguns membres de reforç de l’Acadèmia Simfònica. Varen mancar instruments. Coses de les referències. Strauss, Richard, va ser l’encarregat de tancar la vetllada amb Cäcilie i Morgen, bellesa en estat pur, seguida de la Dansa dels set vels, fins a Es gibt ein reich, d’Ariadne auf Naxos. Com a propina, una mica de lleugeresa, liquidada amb I could have danced all night de My Fair Lady. Una bona manera d’arrodonir una temporada amb un adeu, o fins a la propera, per a un històric de la formació i que record de quan era el més jove dels mestres: el violinista i director Agustí Aguiló va fer la seva darrera intervenció amb la Simfònica.

Teatre Principal.- Los elementos, d’Antoni Literes (1673-1747), és una recuperació del Teatro de la Zarzuela, amb la cooperació de la Fundación Juan March, que el Principal no va dubtar que s’havia de representar a l’escenari de Ciutat. Era d’obligat compliment i així va ser. No gaires espectadors per a aquesta òpera harmònica d’estil italià, o alguna cosa semblant, que el compositor artanenc establert a Madrid va dedicar a la duquessa de Medina de las Torres. Els protagonistes -l’aire, el foc, l’aigua, la terra, el temps i l’aurora- van contant les seves dèries, la seva raó de ser en el món, amb una estructura de recitatius monòdics i un llibret anònim a força de molts rodolins sense gaire consistència i excessiva senzillesa, amb algun quartet del mateix tarannà. Va ser interpretada per Eugenia Boix, Aurora Peña, Olalla Alemán, Soledad Cardoso i Lucía Marín-Cartón, acompanyades pel ballarí Rafael Rivero. La música la varen posar els components de Forma Antiqua, dirigits per Aarón Zapico, també al clavicèmbal. El dia de l’estrena hi va haver un petit daltabaix. A mitjan funció sonaren les alarmes d’incendi. Conat d’evacuació. Tot va transcórrer sense cap aldarull i pocs minuts després tothom a dintre i va continuar la funció amb total i absoluta normalitat. Una curiositat i poca cosa més, l’opereta.

Conservatori.- La Fundació Studium Aureum va tancar també la seva temporada al cau del Conservatori amb una altra perla com és la Messa di Gloria, de Giacomo Puccini. El primer gran èxit del compositor de Lucca tot just quan havia complert vint-i-un anys. Diuen els que en saben que amb aquesta peça ja es podien entreveure les seves possibilitats més enllà de la música sacra. De fet, el seu vessant harmònic ja traspassa totes les clàssiques barreres eclesiàstiques. El cor, a quatre veus, i l’orquestra que dirigeix Cares Ponseti, amb Antonio Aragón i Xavier Mendoza, tenor i baix respectivament, varen fer una interpretació molt solvent, sense estalviar potència I mostrant de manera molt nítida tots els colors de la composició.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF