Liddell i companyia

Molt moviment teatral, i no tan sols aquesta setmana passada. Tant és així que no hi havia temps de veure’n tota l’oferta. Per tant provaré de fer-ne un resum tan acurat com sigui possible. Per desgràcia mai no quedarà compensat com caldria i, com sempre, no faré justícia amb la quantitat de caràcters a qui, per ventura, més ho mereixeria. En aquesta ocasió, però, la cosa està feta amb més premeditació que habitualment. Mi relación con la comida, d’Angélica Liddell, que s’anuncia al press-book d’aquesta manera: “Vivim el temps en el qual la censura ha estat substituïda pel decòrum i la correcció, el temps en el qual l’eufemisme ha vingut a substituir la franquesa, el temps en el qual els hipòcrites usurpen les icones ideològiques i el tòpic usurpa la veritat...”. És a dir, ella és la veritat feta teatre, la que ens indicarà el camí perquè la nostra existència deixi de ser un frau. Ha rebut molts premis, però, així i tot, no en tenia prou per viure de les seves representacions. Triomfà a Avignon i, amb un rampell de dignitat, vanitat i senzillesa (?), anuncià que renunciava a l’escena espanyola. Crec que aquestes coses s’anomenen “estratègia comercial”. Fins aquí rai, però és que Mi relación con la comida, l’única de les seves obres que no protagonitza, comença amb una declaració de principis en què diu que no vol anar a dinar amb un senyor, X, suposadament un productor que li oferiria feina. Aquesta declaració de principis la va repetint intermitentment durant tota l’obra, vint o vint-i-cinc cops, perquè no oblidem que, de tot el que es parlarà/predicarà sobre l’escenari, ella n’és l’excepció que confirma la regla. Perquè el públic inculte que contempla l’espectacle sàpiga de què parla, anirà escrivint a terra alguns conceptes bàsics del seu discurs, com ara “Privilegios”, “Violencia”... i un parell més de caire semblant i igualment profunds. Està clar que ella no fa entreteniment, ella fa... ella fa... (perdonin, no sé com definir-ho). Però en un dels molts moment transcendentals de la funció, fa que una senyoreta faci pujar, de no gaire bones maneres, un grapat d’espectadors. Una idea brillant i mai vista. A un d’ells, l’actriu i directora Esperanza Pedreño, l’increpa demanant-li si ha llegit Plató, que és una manera de dir a tota la platea que no està a l’altura del seu discurs. Després anirà recitant el filòsof en la mateixa postura amb què el va pintar Rafael a L’escola d’Atenes. Una manera com una altra de fer-nos saber que ella podria substituir Aristòtil al mateix quadre. Insulta tutti quanti, com per exemple Ferran Adrià; i el que és pitjor, els seus companys de professió. I per si no ho sabíem, ens instrueix assegurant que els rics són dolents i els pobres unes víctimes... vull pensar que pensa que tot plegat és una provocació per sacsejar consciències, perquè hi posa una mica d’escatologia sonora, un recurs intel·lectual de gran nivell, però tan sols és mala educació en un sermó que ja coneixíem. I el coneixíem perquè no és res més que un cistell de llocs comuns.

Ningú no va als aniversaris a l’estiu pertany a la seleccionada del teatre Principal en l’apartat de Nous llenguatges, dirigida i interpretada per Lluki Portas i Diego Ingold. De veritat que és una broma, una innocentada o alguna cosa semblant. Feia molt temps que no veia ballar la conga sobre un escenari, o per ventura mai no havia vist ballar-la sobre un escenari. Un espectacle interactiu, és clar. Estic tornant molt vell i no me n’havia adonat. A Manacor, Sunday Morning, de Carol López, interpretada per Nausica Bonnín i Isak Férriz. Teatre que beu del gènere negre, un assassinat, una investigació... tot una mica gris. I per acabar, Hamlet, al teatre Principal, en una versió del meu admirat Miquel del Arco i un exultant Israel Elejalde en el paper principal. Un muntatge luxós en tots els aspectes i que dura gairebé tres hores, amb l’original escapçat i enriquit amb collita pròpia. La collita pròpia se l’hauria poguda estalviar, no tant pel concepte com pels textos afegits. La posada en escena és espectacularment eficaç i arriba signada per Eduardo Moreno. L’espectacle és desigual, amb més bons moments que errades. Però, és clar, Del Arco té el llistó a dalt de tot.