MÚSICA
Cultura 13/01/2019

Lianna Haroutounian enlaira una Madama Butterfly rutinària

La soprano armènia encapçala un repartiment homogeni

Xavier Cester
2 min
Aquest dissabte va tornar 'Madama Butterfly' al Liceu

Barcelona‘Madama Butterfly’ GRAN TEATRE DEL LICEU 12 de gener

Un dels grans cavalls de batalla del repertori en un muntatge funcional i amb un repartiment homogeni: aquesta és la fórmula triada pel Liceu per encetar l’any amb 'Madama Butterfly', un títol que necessita de manera imperiosa una protagonista capaç de sostenir sobre les seves espatlles tot el pes dramàtic d’aquesta obra mestra de Puccini. Lianna Haroutounian ho va aconseguir amb una interpretació que va anar a més durant la representació. La veu té la consistència necessària per capejar els moments d’orquestració més densa, amb un agut fàcil i un centre sòlid, però en el primer acte una capacitat més gran per deixar flotar el so no hauria estat sobrera, i més tenint en compte la concepció infantil dels primers estadis del viacrucis de Cio-Cio San (cert, el personatge té 15 anys confessats). A partir de l’acte segon, la soprano armènia va dotar de la necessària intensitat el seu cant, fins a una mort que, condició 'sine qua non' per a l’èxit de l’obra, va ser justament devastadora.

En aquest bon debut al teatre, Haroutounian va estar acompanyada pel Pinkerton conegut de Jorge de León. Sense ser el súmmum de la ductilitat, el cant del tenor canari ofereix ara més matisos, tot i que l’impacte continua basant-se en una veu lluminosa d’un calibre inhabitual en els temps que corren, amb una espectacular trompeteria al terç superior que De León explota sense tallar-se ni un pèl. Damián del Castillo va ser un Sharpless frasejat amb noblesa i les necessàries dosis de compassió cap a la dissortada protagonista, les mateixes que va mostrar la Suzuki d’Ana Ibarra, ben compenetrada amb la seva mestressa en el duo de les flors. El tremolós Goro de Christophe Mortagne va encapçalar un massa irregular equip de comprimaris.

Giampaolo Bisanti va comptar amb un bon rendiment de l’orquestra (el cor va complir en les seves limitades intervencions) per traduir de manera plausible la sumptuositat de la partitura de Puccini, tant en els detalls pintorescos com en els esclats dramàtics i els efluvis lírics. A la seva batuta, tanmateix, li va mancar una mirada global que li permetés integrar els bons moments aïllats dins d’un discurs global, circumstància a la qual cal afegir certa tendència a l’efectisme, ja fossin alguns temps extrems (per lents o ràpids) o un acord final allargat de cara a la galeria.

Gilles Rico signa la reposició del muntatge de Moshe Leiser i Patrice Caurier, una proposta que ofereix escassos estímuls a la vista i a la neurona. En l’edició 2019, el tràfic de personatges a l’acte primer era més maldestre, i no hi ha manera d’eliminar el soroll molest del motor que mou el teló. Com al Covent Garden saben millor que al Liceu, és una d’aquelles produccions rutinàries, ideals per a la desfilada, amb el mínim d’assajos, de repartiments canviants, amb la qual cosa tot depèn dels cantants de torn. Lianna Haroutounian va complir amb la seva part.

stats