Passen coses rares al Liceu. Fa quatre dies estaven de retallades i, sense haver tancat la crisi, anuncien sense pudor "la millor temporada" dels últims temps. Però no és or tot el que lluu. Triomfen el gran repertori i les coproduccions, però la creació contemporània brilla per la seva absència i la música catalana s'administra amb comptagotes. La línia artística juga fort en l'aspecte escènic i millora la nòmina de batutes. Però hi ha massa títols en versió de concert. Vénen companyies convidades, formacions barroques de primera línia i grans veus, però desapareix el lied de la programació. Es consolida la col·laboració artística amb l'OBC i el Palau, però se segueix descuidant el planter propi: no hi busquin nous muntatges a càrrec de directors d'escena del país, tampoc batutes catalanes, llevat de Josep Pons i la visita de Jordi Savall amb la seva orquestra. I en els concerts, tots els solistes instrumentals són estrangers.
