Publicitat
Publicitat

ÒPERA

L'esclat de genialitat d'un adolescent

'Lucio Silla' torna al Liceu en un intens muntatge de Claus Guth amb una gran Patricia Petibon

El gènere de l' opera seria ,al qual pertany Lucio Silla , sol plantejar als intèrprets actuals dos tipus bàsics de repte: un de vocal i un altre de dramàtic. A excepció del paper titular, adaptat per a un tenor amb escassa experiència que va arribar poc abans de l'estrena de l'obra a Milà, el 26 de desembre del 1772, Mozart va posar les coses molt difícils als protagonistes. En la que representava la segona aparició d'aquesta obra al seu escenari, el Liceu va aplegar un equip més que capaç de sortir-ne airós.

Va sobresortir de forma poderosa la Giunia de Patricia Petibon: els habituals manierismes (per exemple, els sons emblanquinats) de la soprano francesa, així com la innegable perícia en negociar la més embogida pirotècnia vocal, van estar al servei d'una composició d'una abrusadora intensitat que va tenir el seu punt àlgid en la infernal ària Ah se il crudel periglio, que tancava la primera part (tot partint el segon acte de l'òpera). Silvia Tro Santafé li va donar justa rèplica en un Cecilio d'accents amorosits (deliciós el duo del final de l'acte primer amb Petibon), no exempt de fermesa quan calia, mentre que Inga Kalna com a Lucio Cinna va anar de menys a més, tot desplegant una major fantasia ornamental en les cadències que els seus companys. Ofelia Sala va ser una gràcil Celia i Antonio Lozano va treure bon rèdit del fet que l'ària d'Aufidio no fos una de les tres tallades. Després del magnífic Loge a Das Rheingold d'aquest curs, Kurt Streit va fer tota una creació del neuròtic dictador que dóna nom a l'obra, amb una presència escènica de primera magnitud.

Un món ominós i violent

Claus Guth, en aquest muntatge anunciat com a nou tot i estar originat en un que ja es va representar el 2005 a les Wiener Festwochen, va superar amb intel·ligència l'escull d'una trama estàtica. El decorat giratori de Christian Schmidt ens transportava a un món ominós, un búnquer on planen la por i la violència i pel qual deambulen uns personatges atribolats, moguts de forma modèlica per Guth, als quals ja ens té ben avesats pels seus anteriors muntatges al Liceu. El director alemany va ser capaç també de vestir de forma pertinent les llargues repeticions de les àries més dilatades (i n'hi ha un grapat) sense caure en efectismes sobrers. El toc més intervencionista es va produir en l'aspecte més fluix del llibret, la sobtada conversió de Silla, que Guth transforma, davant la incredulitat de la resta de personatges, en una última i cruel broma del tirà. L'única màcula de la representació va ser la plàcida batuta de Harry Bicket davant una orquestra de so mat i no sempre prou equilibrat (la corda va tenir moments anèmics), en una lectura que no va albirar totes les possibilitats d'aquest esclat de genialitat d'un adolescent anomenat Mozart.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF