Leopoldo Pomés, reconegut amb el Premio Nacional de fotografia

BarcelonaEl fotògraf i publicista Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) va ser guardonat ahir amb el Premio Nacional de fotografia 2018, que concedeix el ministeri de Cultura i que està dotat amb 30.000 euros. El jurat li reconeix “la seva contribució a la història de la imatge a Espanya, amb una trajectòria vinculada en els seus inicis a l’avantguarda artística de Dau al Set i AFAL, i sempre compromesa amb la modernitat”.

El 1997 la Virreina li va dedicar una retrospectiva, i el 2015 la Pedrera va fer l’exposició més àmplia de la seva trajectòria: Leopoldo Pomés. Flashback. Allà ja es posava en relleu tot el seu univers creatiu: el fotògraf intimista, l’amic dels artistes de Dau al Set, el retratista de la Barcelona de postguerra, el fotògraf de l’arquitectura modernista, el publicista prolífic -creador de les bombolles Freixenet i del llegendari anunci del conyac Terry-, el productor de la cerimònia del Mundial de futbol del 1982 i de la pel·lícula promocional per a la candidatura dels Jocs Olímpics de Barcelona, el director del film Ensalada Baudelaire el 1978 i el fundador de la truiteria Flash Flash i del Restaurant Il Giardinetto. Per això el jurat li reconeix haver participat “en la configuració del nostre imaginari col·lectiu”: “Ha introduït un nou llenguatge fotogràfic dins de la publicitat amb una mirada renovada de la seva època”, afirma el veredicte.

La vocació de Pomés per la fotografia va ser precoç. Ell mateix admet que hi va arribar perquè era “un pèssim estudiant” que passava “més hores mirant llibres d’art que de l’escola”. Va ser el seu pare qui el va introduir “en el món de la sensibilitat visual”. “Jo no deixava de mirar i mirar i mirar; la ciutat, les influències culturals i els anys 50 a Barcelona van fer la resta”, diu. Als 15 anys es va comprar la primera càmera i en menys d’una dècada ja exposava a les Galeries Laietanes, cosa que va ser un gran èxit. “Però no podies guanyar-te la vida exposant”, recorda Pomés.

Era l’època en què freqüentava els artistes de Dau al Set i els retratava com a amics, no com a figures públiques, un estil còmplice i íntim que mantindria al llarg de la seva vida, amb els retrats de personatges com Jaume Vallcorba, Eduardo Mendoza, els arquitectes del despatx MBM -Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay- i Rafael Moneo.

Després de fracassar obrint una bolera, va entrar a l’agència Pentágono i amb 30 anys va crear els Estudis Pomés i es va començar a dedicar a la publicitat i a la fotografia de manera intensiva. “Va agradar tant la meva feina, que en poc temps em van donar tota la publicitat de l’agència. Allà vaig començar i ja no vaig parar fins avui”, diu. I als 40 anys rebia el Lleó d’Or de cinema publicitari al Festival de Venècia. De tota manera, Pomés ha mantingut la fotografia com a mitjà essencial: ha il·lustrat llibres sobre Gaudí, Pla i Barcelona; va participar en l’exposició del 1982 amb Miserachs, Maspons i Català-Roca; la seva obra ha entrat en alguns centres artístics, i, de fet, el 2006 es va jubilar de la publicitat per centrar-se només en la fotografia. “Una fotografia, una pintura, si aguanten, al cap del temps són vàlides -diu Pomés-. Una obra bona no s’ha d’acabar mai. Hi ha una bellesa que és dins el misteri”.