Crítica de sèries

El rondinaire Larry David en temps del Me Too

Aquesta comèdia referent de la televisió contemporània compleix els 100 episodis

'Larry David (Curb your enthusiasm)'

Larry David per a HBO. En emissió a HBO España

Just a l'inici de la desena temporada de Larry David, l'ajudant del protagonista, l'Alice (Megan Ferguson), l'acusa de conducta sexual inapropiada. Aquest còmic nord-americà ha basat el seu humor en una estratègia clau: la descodificació per part del personatge que dona nom a la sèrie, una variant ficcionada d'ell mateix, de les inèrcies socials més hegemòniques i acceptades. Larry David subverteix comportaments establerts, diu en veu alta el que la resta callen i reacciona com no t'esperes davant de convencions assumides per tothom. Era previsible que es fiqués de cap al Me Too.

Aquest guionista de neurosi fàcil deixa clar que l'acusació de l'Alice deriva en bona part d'un malentès. Però David no és tan imbècil per presentar-se com una presumpta víctima de l'onada expansiva del Me Too. Més aviat porta aquest fenomen al seu territori, el de la incomoditat social. I, en un interessant gir dels esdeveniments, el còmic sap fer palès fins a quin punt un personatge del seu perfil, l'adult rondinaire, ha quedat sobrepassat per aquests nous moviments socials. En la gala on ha de fer un discurs per compensar el seu comportament, Larry David comença a embolicar encara més la troca, una de les seves principals habilitats. Però l'amfitriona del sarau, Laverne Cox, se li avança per deixar-lo en evidència amb les seves mateixes armes. Actriu transsexual militant, 1; home blanc heterosexual que es permet certs estirabots més per la seva condició privilegiada que per actitud transgressora, 0.

No és que Larry David moderi el seu registre o renunciï al seu tarannà en aquesta desena temporada d'un xou que va debutar fa vint anys a la HBO per convertir-se en un referent de la nova comèdia televisiva. Però sí que fa gala de més consciència de la pròpia estupidesa, tant de la personal com de la del grup de super-rics de Hollywood en què es mou. L'arc narratiu que marca tota la temporada és el negoci per despit. Al primer episodi, Larry David s'emprenya amb el tracte que li dispensen a la seva cafeteria habitual i n'obre una d'equivalent just al costat per mera venjança. En l'últim episodi, que es titula The spite store, veiem una sèrie de famosos (molt bo el cameo de Sean Penn) que han replicat la idea: obrir botigues per enfonsar-ne d'altres de la competència on es van sentir ofesos. David ho clou tot plegat amb una mena de lliçó moral, en una temporada en què ha sabut esprémer tot l'humor a aquesta situació de rivalitat extrema.

Però un dels principals atractius de Larry David segueix sent com conrea l'humor no tant a través de grans causes tipus Me Too, el racisme (atenció a la conversa amb una parella mixta que esperen una criatura), la classe social (com emprenya que els més pobres no utilitzin els teus donatius com voldries) o la política (fa servir una gorra de Make America great again per foragitar col·legues progres indesitjats), sinó a partir de detalls més ínfims, quotidians i prosaics. En aquesta desena temporada, hi ha una sèrie d'acudits recurrents al voltant de l'anus i la defecació que impliquen des d'una falsa incontinència a tota una sèrie d'oportunes consideracions sobre on i com preferim pixar i cagar quan no som a casa. I la sèrie troba alguns dels seus millors moments en un altre enfrontament, en aquest cas amb el maître d'un restaurant que, en opinió del protagonista, segrega els comensals per l'aspecte físic: si no ets prou atractiu t'asseuen sempre a la zona més discreta del local...

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF