Publicitat
Publicitat

ÒPERA

L’amor wagnerià de Tristany i Isolda a “l’Estrella de la Mort”

Iréne Theorin i Stefan Vinke protagonitzen la producció d’Àlex Ollé al Liceu

És una esfera de 5,2 tones. “Li han dit de tot, fins i tot Estrella de la Mort”, recorda Àlex Ollé, director escènic de la producció de l’òpera Tristan und Isolde, de Richard Wagner, que arriba el 28 de novembre al Liceu, amb Josep Pons al capdavant de l’orquestra. Efectivament, l’esfera impressiona tant per la dimensió com per les imatges del videocreador Franc Aleu que s’hi projecten. Tanmateix, aquest element tan aclaparador forma part d’una posada en escena que privilegia les veus, que en aquest cas no són unes veus qualssevol, sinó dues de les més dotades per al repertori wagnerià: la soprano sueca Iréne Theorin i el tenor alemany Stefan Vinke. Al Liceu ja van compartir el repte de Siegfried fa dos anys, i ara s’enfronten a un altre dels desafiaments de Wagner.

“L’Àlex té aquesta dificultat, la de treballar amb gent que tenim uns hàbits wagnerians ja creats. El seu mèrit és que ens porta a una cosa nova”, diu Venke. “Ha de ser terrible treballar amb un equip que fa tants anys que canta Wagner”, fa broma Theorin abans d’elogiar la feina del director. “Porto fent Isolda des del 2006 -recorda la soprano-. L’he fet molts cops i amb diferents elements, però en aquesta producció el públic no se centra en els objectes, sinó en les nostres cares. No hi ha distraccions, per dir-ho d’alguna manera”.

“Entrar en el món simbòlic”

Ollé va rebre l’encàrrec de Tristan und Isolde només vuit mesos abans de l’estrena a Lió el 2011. Va ser la primera feina del de La Fura dels Baus per a l’Òpera de Lió. Per entomar l’idealisme de l’amor impossible de Tristany i Isolda, Ollé i l’escenògraf Alfons Flores van decidir “fugir de les descripcions i entrar en el món simbòlic”. I és aquí on l’esfera apareix com a element central. En el primer acte, quan Isolda va en vaixell cap a les terres del rei Marke a Cornualla, és la lluna que acompanya aquest “viatge al futur que rememora sobretot el passat”, diu Ollé. En el segon acte, l’esfera “representa el castell del rei”. Al director li interessava “aquesta idea d’aïllament, de búnquer, com la de Quartett ”, l’òpera de Luca Francesconi que es va veure al Liceu la temporada passada. I en el tercer acte, agafa una altra volada simbòlica: “És el gran pes que suporta Tristany a l’esquena”, diu Ollé, que després d’estrenar aquesta producció va fer un segon Wagner, L’holandès errant, tot i que, com assegura, es troba “més a gust” treballant “en peces contemporànies”.

En la Tristan und Isolde que es representarà al Liceu en sis funcions fins al 15 de novembre no hi ha canvis substancials respecte a la de Lió. “Només hem tret alguns vídeos i llums, perquè sintetitzar pot donar més valor al que és important”, explica Ollé. En aquest Wagner que només Wagner va superar al segle XIX, i que, com diu Josep Pons, “va ser la llavor de l’atonalisme i que no és una obra d’acció sinó de reflexió”, l’important són les veus i una partitura amb “èxtasis orquestrals”. “L’Àlex ha respectat fins a l’extrem la música. Posa en relleu que el primer és la música”, assegura Pons.

Els llibres que ens fan grans