POESIA

L’amor és sagrat i és terrible

El nou poemari de Laia Martinez i Lopez reflexiona amb visceralitat sobre l’emoció

'Venus volta' (Lleonard Muntaner, 2018) és el títol del darrer poemari de l’escriptora, traductora i música Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984), una de les veus més potents que hi ha a l’illa en matèria de poesia en llengua catalana. El seu és un vers vital i obscur, que llança l’esperit cap a l’espai exterior alhora que manté el cos en contacte íntim amb la terra. Els mots estableixen una mena de joc entre la matèria i allò que pertany a l’àmbit de l’intangible, es tracti d’esperit, emoció o idea.

Fruit d’una substanciosa conversa amb ella, el següent text pretén desgranar els temes que afronta l’obra -i uns quants més- i aportar les reflexions que MaLo -aquest és el seu pseudònim- elabora mitjançant la vocalització serena que la caracteritza. Fa gala de la mena de quietud que combrega amb la tempesta -la qual sembla acceptar i digerir-, mentre sosté una copa de vi blanc a la mà, asseguda al sofà de ca seva, un àtic des d’on es veu la ciutat, les muntanyes i més enllà.

Venus és a punt de girar el cap i mostrar el seu rostre terrorífic o hermosíssim. O d’obrir-se en canal i deixar al descobert el vermell humit de les seves entranyes.

L’amor

L’amor travessa tot el llibre. Apareix vinculat als extrems, a l’immens plaer i al dolor físic, i presenta símptomes patològics. “Es tracta d’un amor brontià, d’una cosa que no tries, d’una malaltia amb la qual has d’aprendre a conviure”. També té present la intensitat de la poetessa Tsvetàieva, per a la qual l’amor és a vida o mort. “L’amor es crea però no es destrueix, en tot cas es transforma. Et posseeix contra la teva voluntat”. Per primera vegada en la seva trajectòria, el fil conductor no és un tema envers el qual l’escriptora es posiciona en contra; Venus volta accepta la seva manera de viure l’amor.

La feminitat

MaLo remet a l’estigma que s’atribueix a les dones en parlar d’amor. En aquest sentit, la histèria i la irracionalitat són inherents a elles, com si el que és masculí no participàs de l’emoció desbocada.

El fet de ser dona, taure i regir-se pel planeta Venus la duu a plantejar-se la correspondència entre els cicles planetaris, els cicles anímics i els menstruals. La vida com a perpètua muntanya russa.

La contingència

Del que és purament terrenal a l’espiritualitat exclusiva: en l’actualitat, la humanitat sembla moure’s entre extrems. “Em sembla que aquests extrems són falsos, impossibles de portar a la realitat”, decreta MaLo. “En la vida real, no penses si vas depilada o no quan et venen ganes de pegar un clau, sinó en la comunió amb l’altra persona, que et fa sentir que no ets només un tros de carn, en la sensació momentània que entens alguna cosa”. Per a l’autora, la fugaç il·luminació només pot provenir de la passió, ja que som éssers humans.

La mort

Quina actitud pot adoptar l’ésser humà davant la certesa de caducitat? L’autora alberga l’esperança que la seva fe en l’amor i la poesia, en la capacitat de sentir, la faci sobreviure. Es nega a pensar en un final rotund, per això alça la vista cap a l’univers. Recorda Artigues i Hawking, que han mort recentment, i pensa que, de la mateixa manera que la matèria es transforma, tot allò que bull en l’interior d’una per sona -amor, amor, amor- també ha d’anar a algun lloc, que el contingut no pot desaparèixer amb el continent.

L’instint

Sobre la funció dels sentits, MaLo manifesta confiança a causa de la seva connexió amb el cos. “T’adones que l’aprenentatge intel·lectual està manipulat. El coneixement directe de l’entorn resulta més fiable. El fet de percebre l’olor d’una altra persona i enamorar-se’n sobtadament mai no engana”. Allò que es relaciona amb el cervell no serveix per al muscle vital.

Avui dia, “l’instint està camuflat. El capitalisme intenta convertir l’amor en negoci, el perverteix, i n’oblidam el significat vertader”.

La culpa

La principal herència que hem rebut de la tradició catòlica emmalalteix el cos i infecta l’ànima. “Sembla mentida que encara ens vegem afectats per aquesta imposició, que s’ha vinculat a l’amor i al sexe. No ens podem desprendre de la culpa. Per què hem de sentir-nos culpables de prendre decisions que trenquen el paradigma del que s’espera? A escala política, interessa mantenir-la, ja que va lligada a la por; així s’asseguren que el ciutadà segueixi les normes. Però a escala personal, arriba a afectar coses tan humanes, drets tan fonamentals com l’amor”.

Quina utilitat tenen avui dia disciplines inútils com l’art? “Amb l’auge del feixisme i la repressió, és més valuós que mai. Quan sembla que el món fa una passa enrera, l’art serveix per trencar dinàmiques, per denunciar, per indicar altres camins”. MaLo conclou reflexionant sobre el miracle de l’escriptura i la valentia de publicar: “Donar a conèixer el teu punt de vista quan aquest no coincideix amb el de la majoria i, alhora, connecta amb altres persones, resulta essencial. L’art també és una manera de pair successos”.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 22/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF