Cultura 30/06/2011

L'ambició d'un museu

Catalina Serra
3 min

BARCELONAL'art romànic, la perla del MNAC, feia més de set mesos que tenia les sales tancades. Sense entrar a discutir si era el moment oportú per fer-ho, és probable que sí que ja fes falta una remodelació de l'exposició permanent de la col·lecció. Des que es va inaugurar el desembre del 1995, els conservadors del museu han aprofundit en l'estudi del període i també han pogut experimentar amb noves maneres d'exhibir les peces. En aquest sentit, l'exposició Escultures de la vall de Boí , que el 2005 es va concentrar només amb 15 talles de davallaments, va demostrar que amb sensibilitat i sentit escenogràfic es poden fer grans descobriments artístics. Un altre exemple fou l'espectacular exposició El romànic i la Mediterrània que el 2008 aportà, a més d'un muntatge esplèndid, una nova mirada a l'estil relacionant de manera inèdita i brillant els grans mestres que treballaren a Catalunya amb el que passava al mateix temps, al segle XII, a Tolosa i Pisa.

Han estat, juntament amb la recent exposició madrilenya a la Fundación Mapfre, les grans fites dels darrers anys i la prova que hi ha molt marge per innovar en la presentació museològica de l'art medieval. L'experiència s'ha aprofitat, en part, en la nova presentació de les sales de romànic que es van inaugurar ahir. Dos àmbits resulten sorprenents. Un és el muntatge del davallament de Santa Maria de Taüll en el context de les pintures de Sorpe, una gran troballa, ja que en surten guanyant tant les talles com els frescos i, sens dubte, és la imatge d'aquesta reobertura. L'altre és l'encert de concentrar l'orfebreria a la sala de Sixena que tanca el recorregut. Ara, amb les vitrines plenes de joies litúrgiques, el visitant es veu obligat a estar-s'hi prou estona per entendre la dramàtica història d'aquestes pintures malmeses pel foc milicià durant la Guerra Civil. Hi ha altres aportacions curioses, com la petita mostra de teixits coptes que s'incorporen als recorregut i la reubicació d'alguns fragments de pintures als conjunts murals.

En general, però, les millores són subtils: hi ha menys peces i més ben il·luminades, les taules d'altar estan penjades més altes, el gris del fons realça els colors dels frescos, algunes parets s'han aixecat per crear àmbits més recollits... Tanmateix, el visitant una mica despistat no hi veurà canvis gaire espectaculars. El disc dur del recorregut segueix sent el que ja va pensar Gae Aulenti en la presentació original: els absis entesos com a objectes exempts, mostrant el suports de fusta que els aguanten i que condicionen el recorregut cronològic i la vista del conjunt. Si a això hi sumem que, en general, l'edifici del Palau Nacional i els seus acabats no han estat mai gaire brillants...

És evident que la presentació permanent d'una col·lecció no pot ser tan espectacular com una mostra temporal, però sí que hauria de ser igual d'ambiciosa. És un aspecte, l'ambició, que no sol ser marca de la casa. Al MNAC sembla que tot es queda sempre una mica a mitges. Així, tot i l'evident millora d'aquesta presentació, la sensació és que no s'hi ha entrat a fons. Per manca de pressupost -la reforma s'ha fet gràcies al patrocini de Mapfre i en plena època de retallades- i també perquè no hi ha hagut la voluntat o la valentia per desfer el discurs original d'Aulenti i apostar per una nova mirada més arriscada i innovadora. És una opció. Per descomptat, la visita és més que recomanable. No sols per veure la correctíssima remodelació, sinó, sobretot, per retrobar-se amb aquestes joies del romànic que, es posin com es posin, sempre ens meravellaran.

stats