Ja fa bastant més d'una dècada, amb Sé quién eres , sorgia una nova cineasta amb formació periodística: la madrilenya Patricia Ferreira. Allà es van evidenciar tres característiques del seu cinema: l'amor als temes socials, tractats, però, des d'un punt de vista molt íntim; una ferma creença en els guions quadriculats (va adaptar al cinema El alquimista impaciente de Lorenzo Silva), i una devoció pels actors, de qui extreu sempre el millor. A Els nens salvatges , amb un estil narratiu a mig camí entre Rashomon d'Akira Kurosawa i Elephant de Gus van Sant, i fent servir la barreja català-castellà de manera realista, Ferreira s'acosta a l'adolescència amb la mateixa sensatesa amb què abans va retratar l'amnèsia ( Sé quién eres ), la sida ( En el mundo a cada rato ), la vellesa i el franquisme ( Señora de ) o la pèrdua dels éssers estimats ( Para que no me olvides ).
