Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA

Es commemora el Dia Internacional de les Víctimes de l'Holocaust

"L'Holocaust és molt a prop, potser fins i tot a dins nostre"

Rhoda Henelde Abecassís tenia pocs anys quan va començar la Segona Guerra Mundial. Però recorda perfectament que, abans de la invasió nazi de Polònia, les autoritats ja havien creat a Varsòvia un gueto per als jueus com ella. Va ser l'inici d'una dècada de sofriments i humiliacions, un horror sense pal·liatius que va consumir la seva infància en el foc de la barbàrie i la intolerància.

Amb tremolor a les mans però la veu ferma -i els ulls menys enterbolits que la majoria dels presents-, Abecassís va oferir ahir al Palau de la Generalitat el testimoni del seu drama personal en el marc de l'acte solemne organitzat per l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat amb motiu del Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l'Holocaust: la seva fugida a Bielorússia, la deportació als camps de treball de Sibèria, l'amnistia amb un parèntesi a Ucraïna i el retorn sense final feliç a Polònia, on, acabada l'ocupació nazi, continuaven les matances de jueus. Excepte la seva mare, tota la família havia mort al camp d'extermini de Treblinka. Després de la guerra, un altre horror: camps de refugiats, separació de la mare, retrobament, exili i, finalment, l'arribada a l'Israel.

Pensar que pel sol fet d'haver sobreviscut Abecassís és afortunada seria una broma pesada. Si, com va afirmar el secretari de Governació, Lluís Bertran, l'acte que ahir presidia tenia per objectiu "mantenir viu el record de les víctimes" per no oblidar que "tots podem ser víctimes", res més adient que les paraules d'Abecassís, testimoni punyent que regirava l'estómac i encongia el cor. Aquesta declaració posava fi al seu discurs: "Llegeixo sovint que Israel es va crear en un moment de compassió i simpatia d'Occident cap al poble jueu. On era aquesta compasió quan els aliats ens empresonaven amb filat espinós? El que va impulsar la creació d'Israel no va ser la compassió, sinó la necessitat de fer justícia".

Antisemitisme a casa nostra

L'altre protagonista de l'acte va ser Manuel Forcano, hebreista, poeta i traductor que va pronunciar la conferència L'Holocaust: tan lluny, tan a prop . Forcano va girar el mirall per oferir el reflex menys afavoridor de la nostre pròpia cultura. "Sembla que l'Holocaust ens queda lluny, en el temps i en l'espai -explicava ahir-, que és una guerra que no va amb nosaltres. Però, malauradament, l'Holocaust ens queda molt a prop, potser fins i tot a dins nostre".

A partir d'un recorregut històric, Forcano va repassar el nostre rànquing particular d'antisemitisme, com ara l'esbós de solució final apuntada al segle VII en el context de la Hispània visigoda, quan en el 17è Concili de Toledo es va proposar "el desmembrament de les famílies jueves". "No ens ha d'estranyar que els jueus acollissin amb els braços oberts l'arribada dels musulmans a la Península", afegia.

Però la infàmia també es va produir durant l'època medieval, quan els jueus eren obligats a diferenciar-se públicament amb robes estrafolàries i senyals. "Se'ls va imposar la lletjor", afirma Forcano. Catalunya fins i tot aporta una figura de renom a l'antisemitisme europeu: Ramon Martí, un dominic contemporani de Ramon Llull que va escriure Pugio Fidei, el gran manual que "forneix els grans arguments dels antisemites dels segles XVIII i XIX".

Per Manel Forcano la llarga llista d'humiliacions i injustícies infligides pels nostres avantpassats al poble jueu deixa clar que "la capacitat de fer patir els altres és dins nostre". "Potser només ens pot salvar l'educació i la cultura", remata esperançat. "I, sobretot, que se'ns eduqui en la tendresa".

Les