Fins ben entrat el segle XX Europa havia estat sobretot una creació intel·lectual, ja que els diferents projectes d'unificació política mai han pogut sobreviure més d'una generació. Amb el final de la Segona Guerra Mundial, però, s'inicia un procés de construcció comuna basat en l'economia, la democràcia i el pensament.
De la mà dels números, es basteix la Comunitat Econòmica Europea i, per primer cop en segles, els europeus deixen de dirimir les seves diferències amb les armes. De la mà de la política, els europeus passen a compartir un model democràtic i d'estat del benestar. I, finalment, de la mà de les idees, sorgeix una generació que, a partir de l'experiència viscuda, teixeix una manera compartida, des de la diferència, d'entendre el món.
Hans Magnus Enzensberger (Kaufbeuren, 1929) vindica a través d'un breu i intel·ligent assaig aquella Europa i, a través d'una fina ironia, denuncia el desvirtuament d'aquell projecte. No es tracta de l'obra d'un euroescèptic, ni d'un alemany aïllacionista, ni d'un antisistema, sinó d'algú conscient de la potencialitat del model europeu originari i que no es resigna a l'actual i present deriva.
La centralitat de l'economia productiva ha deixat pas a una dependència absurda dels mercats de capitals, que fan anar els polítics europeus "com si fossin una bandada de gallines esparverades". L'euroburocràcia s'ha erigit en un ens autònom que, només de cara a la galeria, es lamenta del "dèficit democràtic", "una manera elegant d'expressar la tutela política dels ciutadans". I la cultura? La cultura simplement fa nosa i esdevé quelcom marginal.
Davant d'aquesta Europa que s'enroca rere acrònims indesxifrables i rere paperassa infinita, Hans Magnus Enzensberger recorre a la ironia per despullar la falsedat del seu fatalisme i teleologia. Davant del there is no alternative i els intents de fer-nos combregar amb rodes de molí, el poeta i assagista alemany ens recorda que és precisament la diversitat -la riquesa de la diversitat- el que ha estat una de les senyes d'identitat europees.
Enzensberger creu en Europa i en el seu futur. Però es nega, simplement, a admetre que n'hi hagi que tinguin en exclusiva la patent d'europeïtat. Economia, democràcia i cultura han de ser, des del seu punt de vista, les bases de qualsevol projecte que aspiri a la construcció europea. Una Europa sense tants acrònims, pressa i reduccionisme. Un Europa més en xarxa, més humana i més atenta a la diferència.
