“Al món femení de l’adolescència no se li ha fet justícia”

 Acaba de publicar la seva primera novel.la, ‘La cosina gran’. L’escriptora i guionista es defineix al Twitter: “En català i amb ironia”

A vint anys, Laura Gost (sa Pobla, 1993) ja havia escrit el guió de Woody & Woody, que després es va convertir en el singular curtmetratge d’animació que li donà el premi Goya 2018. Mentrestant, guanyava el premi de l’Art Jove 2016 amb el relat L’escriptora de contes, signava els guions dels curts Chat vol dir moix i Hostal Orión, s’enduia amb la seva obra Seguí el darrer Torneig de Dramatúrgia de Palma i, entre d’altres, escrivia la primera novel·la, La cosina gran, que ara publica l’editorial Lleonard Muntaner. Té 25 anys, devora llibres i pel·lícules des que era nina i, com ella diu, “amb els peus a terra”, no atura de somiar.

La cosina gran és una novel·la sobre l’adolescència. És una novel·la per a adolescents?

No és una novel·la juvenil. He volgut reflectir aquesta etapa vital d’iniciació, quan es deixa enrere la infantesa i s’entra a l’adolescència. I he volgut fer-ho des de la mirada femenina, posant l’accent sobre les nines i intentant desfer els tòpics ridículs. L’adolescència femenina és molt més rica i complexa que no els dubtes sobre un vestit o si t’ha parlat aquell al·lot que t’agrada. Al món femení de l’adolescència no se li ha fet justícia. És més, massa sovint es banalitza l’adolescència, quan els sentiments són tan legítims com els dels adults, i tenen tanta profunditat i importància -i mereixerien ser tractats amb igual respecte- que una crisi existencial als 50 anys.

Què hi ha de Laura Gost en na Rosa, la protagonista?

Na Rosa m’ha servit per explorar una època molt intensa per a mi. Vaig voler escriure sobre el que en recordava, reflectir-hi la part lluminosa i també la fosca. Que consti que la meva adolescència no va tenir res negatiu. Va estar molt marcada pel cine i la literatura. Parl del cine clàssic, que compartia amb mon pare i amics més grans, però que no interessava als de la meva edat. Vaig frissar de créixer, cremar etapes -córrer passa a ser una constant en l’adolescència-, però tornar gran també fa vertigen. Ara, la Laura de 13 anys m’inspira tendresa. I si pogués parlar-hi, li diria que no frissi, que la dona es fa tota la vida.

Fora estereotips.

M’atreia una vida no convencional, però alhora ser com tothom té una gran força arrossegadora. A casa ens estimularen a ser dones fortes i lliures. El meu estereotip és el d’una persona obsessionada a no caure en cap estereotip. I això fa que creis el teu propi estereotip. [Riu]

Supòs que podem anunciar que na Rosa no és ‘la cosina gran’.

La cosina és el mcguffin de Hitch-cock, perquè sembla la protagonista però que serveix per definir el vertader protagonista. També és el cas dels personatges masculins de l’obra: són interessants en tant que són importants per a na Rosa.

És una mirada a l’adolescència femenina i feminista?

Volia canviar de paradigma. Així com he escrit Woody & Woody i Seguí, que són homes, a La cosina gran volia una història de dones perquè la meva experiència podia enriquir-la. Sense crítica als homes, he donat el pes a les dones. Se’ns té sovint com a dones objecte; aquí és a l’inrevés. Com deia, ells són importants si ho són per a elles. Això sí, crec que és una lectura especialment recomanable per als homes. Igual que les dones hem pogut gaudir d’ ET i La història interminable, ells també han d’enriquir-se del món femení.

Adolescència sense Instagram?

Sí, vaig decidir situar-la just abans del regnat de Facebook i Instagram. He viscut el canvi. Si l’hagués ambientada en temps de les xarxes socials, hauria d’haver entrat en la hiperexhibició de la imatge. M’interessava jugar en un poble petit, com aquell en què jo vaig créixer. Na Rosa no té límits, però es veu obligada a viure les limitacions del poble. Amb les xarxes, la història és una altra, la pressió és molt més forta. Jo volia que tots els conflictes sortissin de dins ella i del seu entorn més proper. Ara, amb les xarxes socials, tan intrusives, els ímputs no et deixen espai per al silenci. Agraesc no haver conegut les xarxes a 10 o 12 anys, perquè et distreuen molt de tu mateixa. Fins i tot com a adulta, te’n sents saturada.

Com afrontau l’escriptura?

Som molt visual escrivint. I necessit fer-me una estructura prèvia, per controlar-me. Em cal tenir els peus al terra i una vida amb pilars que em donin serenor i estabilitat perquè el cap pugui volar. Creativament, som hiperactiva. Vaig començar a escriure a 7 anys i no sabria què fer sense escriure. Quan escrius és perquè la vida no et basta. Així i tot, tenc molt gravat el que em deia el pare: “Laura, no perdis de vista la pilota”. Si tens un fracàs, no ets només la Laura escriptora. M’agrada escriure i, envoltada de llibres, em sent menys sola. A l’escola, era la boja a qui li encantava fer anàlisi sintàctica. Saps?, encara m’estic intentant recuperar del cop dels diacrítics.

Us definiu a Twitter “En català i amb ironia”. L’humor de Woody & Woody és present a la vostra obra.

No puc ni vull renunciar a l’humor. Fer riure és del més gratificant que hi ha. El cine de Woody Allen ha significat molt per a mi. Vaig veure Annie Hall a 12 anys i vaig dir: “He trobat un director que m’entén”. L’humor és una gran manera de no passar-te de solemne.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF