Kutxi Romero (Marea): "A partir dels 50 anys en el rock’n’roll l'únic que es fa és el ridícul"

BarcelonaEl grup navarrès Marea va publicar En mi hambre mando yo el 2011, i van deixar passar el temps abans de retrobar-se al local per preparar les cançons d'El azogue, publicat per Warner a mitjans del 2019. El grup liderat pel cantant i lletrista Kutxi Romero (Berriozar, 1975) no s'ha mogut del rock, amb què va esdevenir una de les bandes més populars del país, i el públic els dona la raó. Van presentar el disc nou al Parc del Fòrum al maig, i aquest dissabte el porten al Palau Sant Jordi (22 h). Romero atén l'ARA per telèfon.

La gira d'El azogue

Les ha superat. Pensàvem que seria com les cinc o sis últimes gires, però sembla que després de tant de temps d'inactivitat, el públic en tenia ganes. Hi ha una nova generació de xavals que els ve de gust tornar a veure els aborígens del rock’n’roll, com qui va a la cova d'Altamira, per curiositat. M'imagino que deu anar per aquí la cosa.

Parlant de gent jove, el traper Lildami té una cançó, Nach, compartida amb Emotional Goku, en què ella diu: "traper NachVoy a aprenderme todos los discos de Marea por ti

Doncs quina feinada! Això sí que és amor.

De fet, sembla molt romàntic.

Sí, sí, romàntic i afanyós. És més fàcil tirar-se en paracaigudes, o fer pònting. Però està bé que la gent faci actes d’amor, molt bé.

Quines sensacions estàs sentint en els concerts d'aquest any?

Les sensacions són més o menys les mateixes de sempre. Jo no m’he sentit mai part de res, ni del rock’n’roll, ni de la literatura ni de la societat, ni de cap col·lectiu. Per tant, tot m'és aliè i per això crec que surto a l’escenari amb tanta naturalitat i sense nervis, perquè sento que estic ocupant el lloc d'un altre. Em sento com un intrús, la qual cosa fa que m’ho prengui tot amb molta tranquil·litat i sense haver d’assumir cap mena de responsabilitat sobre res. El que sí que ha canviat és que a la furgoneta, en comptes de parlar de sexe, drogues i rock’n’roll, ara parlem de medicaments i fills. És una cosa que no m'agrada gens i crec que seguiré la màxima del nostre guitarrista [César Ramallo], que diu que a partir dels 50, en la vida en general i en el rock’n’roll en particular, l'únic que es fa és el ridícul.

Encara tens quatre anys per endavant.

Sí. Per tant, aprofitarem aquests quatre o cinc trets que ens queden, i ja veurem si el ridícul el podem fer en la intimitat o borratxos, que és quan mola.

Quan vau treure El azogue, el baixista del grup, Edu Beaumont Piñas, El azoguePiñasexplicava

Sempre em passa més o menys el mateix, però aquest cop em va passar més, i quan ja teníem el disc gravat. Les lletres les puc escriure en un cap de setmana, per ofici, però, tot i que pugui sonar molt esotèric i molt espiritual, després has de notar la sang a la boca quan les cantes. Han d'estar a l'altura emocional, que ha de ser igual o més gran que la lírica. I aquest cop hi havia alguna cosa que em deia que no estaven a l'altura emocional, perquè no m'emocionava prou. Així que vaig decidir escriure'n unes altres i van quedar molt millor.

¿Amb les melodies fetes i tot?

Sí, sí, amb el disc gravat. Però no vam muntar cap gabinet de crisi. Ells ja saben que jo faig les coses per al bé comú. Soc un líder ferri, però magnànim.

¿Pot ser que a El azogue

La mort sempre és present en els meus discos, fins i tot en el primer, quan jo tenia 24 anys. Ara la puc descriure molt més bé perquè la veig més a prop. Diuen que és molt fàcil ser ateu quan no has vist mai Déu, però més difícil és el que em passa a mi, que l’he vist tres o quatre vegades i no hi crec. He vist Déu, sant Pere i tots els arcàngels, perquè he estat a punt de dinyar-la un munt de vegades, però hi ha algun ens, diví o no, que vol que sigui aquí ves a saber per quina raó. He tingut tota mena d’accidents estúpids i estic segur que la meva mort serà molt estúpida: em tallaré amb un full i em dessagnaré o em penjaré amb el cable dels cascos d'escoltar música tot sol. Sí, soc així. Com diu el meu pare: "Ser ximple no és per a una estona".

La cançó La noche de Viernes Santo

És un homenatge a la meva mare, i, en general, a totes les mares de la generació dels anys seixanta, andaluses, que van emigrar amb més gana que un cargol a la vela d'un vaixell. La meva família va arribar a Navarra com Los santos inocentes, amb els matalassos i els tres duros que tenien a les espardenyes. No oblidaré mai d'on vinc. Soc fill de la fam; dues germanes del meu pare van morir de fam i no estem parlant de fa quatre segles, sinó dels anys 70. A la cançó parlo d'aquesta resiliència i, en el meu cas, d'aquest fervor etern de la dona andalusa, que és la que m'ha tocat a mi.

De fet, les teves lletres sempre parteixen de la teva experiència, oi?

Per això són interessants. Jo no soc Arturo Pérez Reverte. Sóc un paleta que s'ha cultivat a la seva manera. Els meus nus emocionals són com els teus, perquè les emocions són universals. La tristesa, el dolor, la nostàlgia, l'alegria... són universals. Que jo tinc bastanta gràcia explicant-ho? No ho acabo d’entendre, però alguna cosa tindrà l'aigua quan la beneeixen.

El teu pare i la teva mare formen part del teu llinatge poètic i musical. Si més no, pel que expliques a la cançó Pájaros viejos

Els meus pares són aficionats al flamenc. Fins que no vaig anar a l'institut, jo creia que l'única música que existia era el flamenc. Va ser després quan vaig anar descobrint La Polla Records, Barricada, Rosendo... I quan vaig veure que era més fàcil que totes aquestes coses tan difícils que fan els flamencs, vaig decidir que m’hi volia dedicar.

Tanmateix, la teva manera d’escriure i el lèxic que fas servir tenen connexions amb el flamenc.

Suposo, però perquè és una tradició oral. Vaig ser el primer de la família que va néixer a Navarra. Tota la meva família és una estirp andalusa de generacions i generacions amb una tradició oral molt potent que ve del cant. Pensa que, tret de la mare del meu pare, l'àvia Isabel, els meus avis eren analfabets. Tot es transmetia oralment, perquè aquella gent no escrivia les seves memòries. I jo he sigut sempre una esponja. Suposo que és per això que hi ha gent que veu flamenc en la meva música.

A la cançó Jindama

Sí, molt més. Roberto Iniesta és el punt de partida del rock’n’roll tal com jo l’entenc i va portar les lletres a un altre nivell. Sense ell, la lírica en el rock’n’roll seria d'una altra manera. Ell va ser el que va posar la primera pedra perquè la lletra no fos simplement un acompanyant de la música, com havia passat durant molt de temps.

"Nos queda la certeza de sentirnos vivos, nunca vencedores ni vencidos", cantes a Nos queda la certeza de sentirnos vivos, nunca vencedores ni vencidosEl temblor

Exactament. És que jo ho dessacralitzo tot. Ni tots els que guanyen són triomfadors ni tots els que perden són derrotats. De tota manera, jo mai he estat de la banda dels perdedors, sinó de la dels perduts. No aguanto els ploramiques.