LITERATURA

Kureishi escriu la novel·la d’un “penis en cadira de rodes”

El britànic es posa en la pell d’un cineasta decadent a ‘Res de res’

“Una nit, ara que soc vell, estic malalt, sec de semen i l’últim que vull és que empitjorin les coses, torno a sentir els sorolls”. Res de res, la novel·la de Hanif Kureishi que acaba de publicar Anagrama -traduïda per Marta Pera Cucurell- té un inici d’impacte, com acostuma a passar en els llibres de l’autor britànic. El narrador de la història és en Waldo, un cineasta d’edat avançada prostrat en una cadira de rodes i amb una col·lecció important de malalties, entre les quals hi ha la diabetis, un càncer de pròstata, una úlcera i un principi d’esclerosi múltiple; els sorolls que sent són els gemecs de la seva dona, la Zenab, fent l’amor amb l’Eddie, un amic que passa molt de temps a casa del matrimoni amb l’objectiu de preparar una retrospectiva sobre la vella glòria del cel·luloide.

A la novel·la, en Waldo investiga la relació entre la parella adúltera al mateix temps que comença a maquinar la manera de venjar-se’n, ajudat per una amiga. “Mentre escrivia Res de res mirava molt de cinema negre clàssic, dels anys 40 i 50 -diu l’escriptor, que ha visitat Barcelona per presentar el llibre al CCCB-. M’interessava perquè aquestes pel·lícules estan plenes de personatges que enganyen els altres. De la mateixa manera, en Waldo també se sent estafat”. Com acostuma a passar a les novel·les de Kureishi, el to del narrador és inclement. En Waldo s’arriba a descriure com un “penis en cadira de rodes”. Tot i tenir impotència, l’home no ha perdut la pulsió sexual. “Puc estar disminuït -escriu-, però us asseguro que els vells es poden tornar més obsessos amb l’edat”. Res de res és la crònica d’un home “sense salut i afeblit”, però amb un cervell encara infectat de plans libidinosos. “El sexe és com l’art: si saps el que fas, no saps el que fas”, es pot llegir en un altre passatge de la novel·la. “La libido no mor mai, segons deia Freud -explica l’autor-. Et fa llevar, sortir de casa i tirar endavant. Sense la libido i la pulsió eròtica no valdria la pena continuar vivint. Seria com estar a dins del cos de Donald Trump”.

L’encant de la perversió

Per a Kureishi és tan important que en Waldo “sigui un vell impotent, una mica com aquell personatge de Samuel Beckett que és un cap que surt d’una gerra”, com “que no hagi perdut la capacitat d’insultar els altres ni de tenir fantasies”. Al narrador només li queda recordar les gestes sexuals del passat i contraposar-les a un present glacial. Ho fa amb un sentit de l’humor aspre, sovint incòmode i fins i tot sarcàstic, com ja passava a L’última paraula (Anagrama, 2014), on examinava la relació enverinada entre un escriptor consagrat i irascible i el seu jove biògraf, que passaven uns dies junts en un cottage luxós a la ruralia anglesa. “Des del guió de The mother [2003] que em fixo sobretot en personatges vells -diu-. A diferència d’en Waldo, jo encara puc caminar i parlar, tot i que soc conscient que el fet de sumar anys té conseqüències. Si la mitjana edat és la de l’acumulació, la vellesa és l’etapa vital en què comences a perdre-ho tot: la carrera, els amics i la mobilitat”.

A Kureishi li agraden els personatges arribistes, cremats i amb algun secret obscur. “M’interessa escriure sobre canalles, però això no vol dir que vulgui ser com ells -assegura-. Hitchcock deia que com més malparit i repulsiu era un personatge més interès creava en l’espectador. Pensa en el rei Macbeth i la seva dona. O en Tony Soprano. Són fascinants, però per veure’ls en una pel·lícula o llegir una novel·la on surtin: no viuria les seves vides”.

Tot i que de jove era “un delinqüent en potència”, Hanif Kureishi va aconseguir una gran popularitat amb el guió de La meva preciosa bugaderia, que va dirigir Stephen Frears el 1985. Tenia tot just 30 anys. Amb El buda del suburbi (1990), L’àlbum negre (1995) i Intimitat (1998) es va convertir en un dels novel·listes britànics de referència. “Quan vaig començar, la mobilitat social al Regne Unit era més gran però era més difícil sortir-te’n si eres immigrant -recorda-. Actualment l’origen no és una trava per triomfar en el món de les arts i de l’esport, però la teva posició social està molt més marcada. Si ets de classe baixa et serà molt difícil prosperar. Aquesta és una de les herències de l’era Thatcher, que es va carregar l’estat del benestar, els sindicats i moltes altres polítiques socials. La classe obrera anglesa ara vota el Brexit i dona suport a la ultradreta”.

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF