PalmaTeatre Principal.- La presència de Gregory Kunde al teatre Principal va ser un fet extraordinari rere una temporada que, sens dubte, es pot qualificar de notable, però que incomprensiblement no va omplir. En aquesta ocasió, no va ser per manca de publicitat. Per un altre costat, i sense deixar de banda la promoció, tot i tenir en compte que el tenor nord-americà era el ganxo, tampoc no hauria estat gens malament que s’anunciàs que l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears estaria dirigida per Sergio Alapont i que també hi intervindria el baríton, jove i ja cantant als grans escenaris, des del Liceu fins a la Scala, passant pel Teatro Real, Damián del Castillo. Al·licients gens menors per a una vetlada que tampoc no seria exagerat dir que va ser històrica. Un gran luxe poder veure qui temporada rere temporada amb la seva veterania encapçala repartiments d’alt nivell. Sense anar més lluny, al Liceu l’hem pogut veure enguany com el Calaf de 'Turandot', Des Grieux de 'Manon Lescaut' i el personatge principal de 'Poliuto', en versió concert, on va estar immens, mentre que al Real va cantar el Radamès d’'Aïda', personatge amb el qual va iniciar la seva intervenció. Gens senzill començar amb la famosa i exigent 'Celeste Aida', per a una veu que conserva esplendor i corpulència a la part alta, amb no gaire extensió, s’esbuca a la mitja i salva algun final amb ofici i experiència, que per alguna cosa ha estat entre els més grans. Amb els anys ha perdut color i ha esdevingut 'spinto' obscur, no sense algunes dificultats per conrear tan diferents papers, però l’elecció d’un programa per agradar va convertir la vetlada en una festa i el públic dret després dels dos bisos, el 'Nessun dorma' de 'Turandot' i amb l’ipad a sobre del faristol tancar amb 'No puede ser' de 'La tabernera del puerto'. Mamballetes a voler, amb devoció i ganes, després d'haver-lo sentit cantar tres “grans èxits” més, com 'La fleur que tu m’avais jetée', de 'Carmen'; 'Vesti la Giubba', de 'Pagliacci', i 'Si per ciel', d’'Otel·lo'. Versatilitat sense complexos. Però no tan sols. Per altra banda, magnífica la direcció d’Alapont, que va treure el millor de la Simfònica, que no és poc. Impecable l’'Intermezzo' de 'Manon Lescaut', brillant i festós a l''Obertura' de 'Carmen' i èpic amb el 'Cor de gitans' d''Il trovatore', amb el Cor del Teatre Principal a bon nivell, com a totes les seves intervencions. Pel que fa a Damián del Castillo, de veu molt neta, vocalització perfecta i potser una mica mancat de volum, es va convertir en un complement perfecte interpretant el 'Per me giunto', de 'Don Carlo', i de la mateixa òpera juntament amb Kunde el duet 'È lui, dessol l’infante'. De 'Carmen' va cantar 'Toreador' i de 'Falstaff', 'È sogno? o realtà'. Tot plegat, festa grossa.
